• Imprimir

ELS PROJECTES DE JOAN CARRETERO I JOAN LAPORTA I LES FALSES DRECERES

L'hora dels salvadors

Jordi Coca / Escriptor i professor emèrit de l'Institut del Teatre

LLUÏSA JOVER

Des que la democràcia va fer acte de presència entre els humans és clar que, si més no teòricament, una de les grandeses d'aquest sistema és haver fet possible la conciliació dels contraris. Un altre dels mèrits és que, en teoria, qualsevol ciutadà té dret a ser candidat i a fer sentir la seva veu. Ara bé, és evident que la casuística de la vida real és més complicada que la teoria en què se sustenta. Els exemples són evidents: Hitler va ser elegit, també ho ha estat Berlusconi, i Hugo Chávez va trobar la via del que segurament en podríem dir el cop democràtic. En un altre sentit, quan la democràcia no convé es busquen mil excuses per limitar-la, sovint sense ponderar prou les conseqüències ulteriors d'aquesta decisió. Pensi's, per posar només un exemple, en les peripècies electorals d'Algèria, on, per haver preferit la dictadura a la democràcia, segurament es van fomentar molts dels integrismes que avui hem de patir.

DIT AIXÒ, DURANT DUES SETMANES s'ha escenificat a Catalunya un espectacle lamentable que diu poc a favor de determinades persones i de projectes que s'acaben d'endegar. En refereixo al festival de fi de curs muntat pel senyor Carretero i altres membres de Reagrupament, i al president del Futbol Club Barcelona, el senyor Laporta, que no sembla haver entès que la via per resoldre els nostres problemes no passa -no hauria de passar- per les il·luminacions i per haver fet més o menys gols a la vida. Pel que fa al doctor Carretero, segons el qual Esquerra Republicana feia poc per arribar a aconseguir la independència de Catalunya, resulta que al cap de dos dies d'haver iniciat el seu projecte ja ha de rebentar abscessos que ell troba purulents... En fi, potser se'm dirà que és honest esgrimir la dimissió quan no s'està d'acord amb alguna cosa -una actitud, per cert, que no és gens habitual en el panorama català-, però no oblidem que si a causa de l'escissió Carretero han disminuït les opcions electorals d'Esquerra, com a mínim cal garantir que l'aventura de Reagrupament no és una altra operació assassino-suïcida com les del passat. ¿O ningú no recorda el mal que va fer a l'independentisme d'esquerres l'aventura salvadora d'Àngel Colom, que per cert ara treballa per a CiU? La independència d'un país, la consecució més o menys propera d'un Estat propi en el marc de l'Europa actual, és una cosa infinitament més lenta i més seriosa que el vaudevil de dimissions, secretismes, declaracions desagradables i reincorporacions que ens han fet els de Reagrupament. Lamentable.

PEL QUE FA AL SENYOR LAPORTA, que segons he llegit al diari vol ser president de la Generalitat -i la vinculació del qual amb Reagrupament, o de Carretero amb Laporta, no queda gens clara-, li voldria recordar que, sent veritat que tothom té dret a aspirar a presidir democràticament el nostre país, no n'hi ha prou d'haver liderat un club esportiu, per molt que encara es vagi dient que el Barça és més que un club. Si el Barça és més que un club, sembla evident que el senyor Laporta vol utilitzar aquesta plataforma esportiva i cívica com un trampolí per arribar a determinats objectius. En qualsevol cas les aspiracions polítiques no es poden basar en la idea perillosa i peregrina que cal salvar la pàtria. Que se m'entengui què dic quan afirmo que, tot i ser casos diferents, tant Hitler com Berlusconi, i ara també Chavez, entre d'altres, han fet el pas al poder per la via democràtica però des de la il·luminada i absurda idea que els pertocava salvar els països respectius. I ja es veu com va la cosa: uns acaben enfollint, els altres manipulant i encara n'hi ha que són a una passa d'imposar-se violentament. En tot cas és evident que un dels perills de la democràcia són les falses dreceres, que solen dur als autoritarismes, i precisament per això convé recordar una vegada més que la grandesa d'aquest sistema de govern deriva, precisament, de la capacitat de conciliar contraris i no pas de l'habilitat d'imposar-se a la resta.

AIXÒ DE BANDA, UNA ASPIRACIÓ POLÍTICA com la que sembla haver manifestat el senyor Laporta -ni més ni menys que la presidència de la Generalitat- no es pot basar en la força del populisme esportiu. Voldria creure que els seguidors del Barça a l'hora de votar, i per molt cansats que estiguin dels tripijocs dels polítics professionals, no cometran l'error de deixar-se dur per un miratge. La política ha de respondre a un plantejament ideològic, sempre és alguna cosa més que gestió, cal tenir un projecte de país que passi per un model de societat i no pas per una hàbil gestió esportiva o econòmica. I, si se'm permet la broma, posats a capitalitzar els èxits esportius, potser hauria de ser Pep Guardiola qui aspirés a la presidència de la Generalitat, ja que, al capdavall, el mèrit més gran del Barça actual és l'entrenador i no pas el president. Bromes al marge, aquesta no sé si dir-ne proposta o temptació del senyor Laporta, i el ball de bastons dels senyors de Reagrupament, ens demostren dues coses palpables: si continuem així estem lluny de concitar la unitat suficient per aconseguir la independència, i a la pobra societat catalana ara només li faltarien uns salvadors il·luminats que volguessin regenerar el sistema de cap i de nou, confiant en les seves suposades dots i al marge de cap plantejament ideològic.

EN LES PROPERES ELECCIONS GENERALS es plantejarà, directament o indirectament, la qüestió de la forma d'Estat. El PP d'arreu, tot i les diferències que hi ha entre les Illes Balears i la Comunitat de Madrid, València o Galícia, sempre és d'un espanyolisme caspós i centralista, i tolera com un mal menor l'anomenat Estat de les autonomies. El PSOE (i aquí el que és lamentable és que el PSC li faci el joc tan incondicionalment) també és espanyolista, es corona de caspa per no perdre el pols d'espanyolitat que fa amb el PP, i a més és utòpico-federalista, d'un federalisme més lírico-bailable que real, i ja li va bé com està ara l'anomenat Estat de les autonomies. Entremig d'aquestes dues realitats hi ha la resta, que és ben poca cosa. A Catalunya res no canviarà fins que passi una cosa ara per ara força improbable: que Convergència i/o el PSC es facin clarament partidaris que els catalans exercim fins a les últimes conseqüències el dret a l'autodeterminació. Això es pot fer amb el concurs dels altres partits i, gustos personals al marge, totes les combinacions són acceptables si es juga amb la democràcia a la mà. El que no val, i seria perillós, és plantejar-se unes eleccions basades en els salvapàtries que, a més, es creuen amb dret d'estar sempre fora de joc. Compte, doncs, Carretero. Compte Laporta. Compte, també, Montserrat Nebrera. Esteu jugant amb el nostre futur.