• Imprimir

El millor dels mons

Bernat Dedéu / Filòsof i músic

Tots els camins semblen dur al claustre del Centre d'Arts Santa Mònica, seu de l'exposició Monzó. Ho tinc tot de cara; considero Quim Monzó un dels grans de la literatura catalana i m'atrau el rumb que Vicenç Altaió i els seus adlàters han donat a una entitat que els barcelonins havíem deixat quasi en coma. La majoria de museus del món programen amb normalitat exposicions dedicades a escriptors, i el personatge Monzó es presta com ningú a un exercici d'interpretació que experimenti més enllà del paper.

Però ni el tam-tam publicitari que ha popularitzat la mostra ni l'aparent solvència literària del seu comissari, Julià Guillamon, acaben en res que no sigui fum. Aquest Monzó és massa baix en calories; viatja com un progre, se'n va de copes, navega per internet, mira revistes de senyores i -de tant en tant- fa discursos en efemèrides culturals... Però del murri que regira les entranyes del nostre imaginari sense pietat, ni rastre. L'important no és que Monzó begui tal o qual cocktail, ni mostrar un bar de copes (on l'autor mai no entraria), sinó intentar escatir quin és el paper de l'alcoholisme i el sexe en el seu joc literari. Si ens posem biogràfics, parlem també de la depressió, dels ansiolítics, de les putes, o deixem-ho córrer.

Monzó no és l'únic damnificat de l'hermenèutica low cost. Regirin uns instants la premsa i parin esment als articles que celebren l'obra de Camus: alguns traços de la seva polèmica amb Sartre, quatre cursilades sobre la revolució interior, i passi-ho bé i fins al pròxim aniversari necrològic. Del suïcidi com a forma d'encarar l'absurd, de l'apologia boja de la llibertat que ens equipara als déus ("Per això em falta la lluna, o la felicitat, o la immortalitat, o qualsevol altra cosa que sigui demencial", diu Cal·lígula), doncs -sap què- potser en parlaríem un altre dia.

Hi ha una injustícia pitjor que la d'oblidar un escriptor, i és afeblir-ne la lletra per acabar convertint-lo en una joguina de la consciència de sofà. Camus m'ensenyà a patir en solitud, i el meu Monzó -no aquesta joguina de parc temàtic- a veure que aquest, tot i ser una merda vist des d'una nació subjugada, és el millor dels mons...