• Imprimir
• Enviar

L'EFECTE DEL FACTOR LAPORTA EN EL MAPA POLÍTIC CATALÀ

Laporta, l'esperança de Montilla

Marçal Sintes / Periodista i professor de la URL

CARLES DE MIGUEL

La mera expressió per part de Joan Laporta del seu desig de presentar-se a les eleccions catalanes ha desencadenat un cúmul de reaccions en la classe política i periodística. Hi ha hagut reticència, menyspreu -molt, massa- i fins alguns insults. També hi ha hagut, però, qui ho contempla tot plegat amb sincera il·lusió i, encara, qui ho fa amb calculada esperança.

A CATALUNYA EL SEGON TRIPARTIT ha esdevingut un segon desgavell, i si fa molt poc vèiem com assolíem un rècord estratosfèric d'atur i com entre republicans i socialistes feien embarrancar el projecte de la reordenació territorial a base de vegueries, aquests dies vivim sota el xoc de l'equivocació -intencionada o negligent- del conseller Baltasar sobre les causes del tràgic incendi d'Horta de Sant Joan i assistim a unes al·lucinants estirades de monyo amb el seu coreligionari Saura. Ja fa un temps vaig escriure en algun lloc, al fil dels cíclics rumors sobre un avançament de les eleccions, que potser a Artur Mas el que més li podia convenir era que el tripartit esgotés la legislatura. Malauradament, és així. Com més va, més evident es fa el pèssim funcionament d'aquest govern. I no sols quant a lideratge i projecte, que, conscients de les seves mancances, ja no en van prometre, sinó en allò que ens van assegurar que sí que sabrien fer bé, la gestió.

LA GESTIÓ, O, MÉS BEN DIT, els resultats de la seva gestió, és precisament el que ningú no li pot discutir a Laporta. Els resultats han estat brillants, ningú no ho pot negar. Però a Laporta, en canvi, no se l'avalua per la gestió, sinó pel seu caràcter, per la seva manera de fer. Aquest és un tret molt característic de l'era de la televisió. Quan el comparen amb Berlusconi, l'acusen de messianisme o el titllen d'ensenya-culs-d'aeroport (Joan Ferran), per exemple, estan parlant d'això. Però curiosament són determinats trets de la seva personalitat el que més pot atraure alguns sectors, en la mesura que molts n'apreciïn la valentia i el parlar clar, el trobin sincer i autèntic, i el vegin com algú extern a la classe política, a la política professional.

LES EXPECTATIVES SOCIALISTES de conservar el seu poder colossal són poc clares. Paradoxalment, i a pesar de les admonicions contra les "falses dreceres", el PSC menys obtús contempla Laporta amb esperança, perquè la seva irrupció podria provocar una carambola que possibilités un tercer tripartit. En aquest escenari, tot el que signifiqui introduir una variable nova, quelcom que pugui remoure el mapa polític és ben rebut per un socialisme que, curiosament, i igual que part de l'independentisme, sembla que comença a veure en Laporta l'única possibilitat de salvació, l'única esperança. La postura del PSC la va resumir Miquel Iceta -el més llest de la colla- amb una sola frase: "Benvingut al club!". Antoni Castells ha proclamat, tot desautoritzant l'espanyolisme intestinal tipus Joan Ferran: "No contribuiré a la cacera de Joan Laporta".

PER LES MATEIXES RAONS, CIU i, sobretot, ERC temen el factor Laporta. El cert és que resulta molt complicat preveure els efectes de la irrupció de Laporta. Provarem, tanmateix, de centrar la qüestió de manera molt simple i entenedora. Si es presentés a les pròximes eleccions catalanes com a presidenciable, sol o en aliança amb Carretero, posem per cas, el moviment que es podria produir dependria bàsicament de la banda d'on sortissin els seus suports, atès que no és imaginable que Laporta apostés per reinvestir Montilla. Dependria, més específicament, de si els seus suports sortissin de possibles votants d'ERC o de CiU.

I EN AQUESTA COMPETICIÓ em penso que ERC té desavantatge. Bona part dels possibles votants avaluen negativament l'experiència del tripartit, que és on condueix el vot als republicans. En canvi, el vot a CiU condueix a un canvi de govern. Dit d'una altra manera: la crida al vot útil per part d'Artur Mas és convincent. A més, els votants i simpatitzants de CiU tenen perfecta consciència del que es juga en aquests comicis, del preu d'una infidelitat, de deixar-se seduir pels atractius del Jan. En canvi, ¿a quin vot útil pot cridar ERC -amb un mínim de credibilitat- després de les contínues batusses internes, dos tripartits i d'haver fet president un Montilla amb 37 diputats?