• Imprimir

Josep Maria, Clara, Abel, Felip, gràcies!

Bernat Dedéu / Filòsof i músic

El 2009 passarà a la història com un any més aviat nefast. Repassaria la llista dels despropòsits que ens han avorrit durant prop de 12 mesos, però ja els tenen prou presents i reiterar és de necis. Serviria dir, en resum, que l'any passat ha transvestit el cognom d'un dels nostres millors músics fins a convertir-lo en el sinònim més precís del mot xoriço. Però, embotits a banda, l'any que acabem d'abandonar ha estat magnífic en el terreny cultural.

Començaré aquest repàs minúscul honrant la figura d'un dels nostres màrtirs més excelsos: el traductor. El 2009 ens ha portat dues efemèrides de la traducció difícilment igualables. En primer lloc, Josep Maria Pinto ens ha regalat una magnífica versió del Combray de Marcel Proust (Viena Edicions), molt superior al nyap idiomàtic de què disposàvem fins ara. Reso perquè Pinto segueixi amb l'empresa titànica de traduir tota la Recherche i l'animo a fer-ho! La segona palma se l'endú Clara Formosa Plans, que ha traduït dos volums (L'origen i El soterrani) de la pentalogia autobiogràfica de Thomas Bernhard a Edicions del Salobre, conservant tota la força i mala llet de l'idiolecte bernhardià original.

Els altres torturats de la nostra cultura són sens dubte els assagistes. Aquest terreny, que sembla vedat a la llengua catalana, ens ha portat dues novetats importants. L'Abel Cutillas continua la seva progressió indeturable amb Per una literatura capitalista (Acontravent), una reflexió sobre el concepte d'escriptura i la solitud nietzscheana que és una petita joia d'aquelles que només un dolç suïcida com l'amic Quim Torra pot editar. L'altra novetat, i mai més ben dit, és Música desconcertada (Lleonard Muntaner), extraordinari llibre escrit per Felip Martí-Jufresa dedicat a la filosofia de la modernitat musical. Un deu.

És normal que els mitjans espanyols dediquin poc espai a uns llibres que recomano sense reserves, però que aquestes perles hagin passat pràcticament desapercebudes als agents i periodistes culturals de casa, i que les seves plataformes siguin editorials minúscules, ens hauria de fer pensar a tots una miqueta. A mi només em queda dir-los: Josep Maria, Clara, Abel, Felip, gràcies!