• Imprimir

ELS DOS PARTITS MAJORITARIS DAVANT LES CONSULTES SOBIRANISTES

La instantània del 13-D

Joan Ramon Resina / Catedràtic a la universitat de Stanford (EUA)

JAUME BATLLE

Inaugurar una línia de metro el mateix dia que una desena part de la ciutadania vota per triar entre independència i protectorat és una declaració no ja de principis sinó d'alçada de mires. Tractant-se d'una línia inacabada, la coincidència en la data ja indica la importància que li atribueixen les altes esferes del govern. Perquè si la inauguració d'una infraestructura sempre té un cert valor polític, el mandatari conscient de la dignitat del càrrec sap dosificar les seves actuacions. Algú ha vist mai Barack Obama, Nicolas Sarkozy o el mateix Rodríguez Zapatero inaugurant una línia de metro? José Montilla resumeix la seva ambició nacional en un curt trajecte sota terra i s'hi fa retratar amb els socis el mateix dia que molts catalans es comprometen amb la llibertat en el mateix acte d'invocar-la. El contrast té un evident valor de símbol, que el mateix president ha volgut remarcar comparant la inauguració d'una infraestructura amb el seu horitzó d'autogovern.

DE VEGADES LA HISTÒRIA PASSA i els homes, tancats dins l'estretor de l'ambició personal, no la veuen venir. A la llum del 13-D, la fotografia del govern en un vagó de metro fa impressió de vellúria. Són figures del passat. No és possible mantenir-se eternament en contradicció amb l'estat objectiu de les coses. Quan s'és conscient d'una contradicció i es persisteix en una determinada actitud, cal modificar la idea que es té de la realitat, eliminar-ne els aspectes molestos. Aquesta ha estat durant molts anys la tàctica dels socialistes, amb la seva curiosa versió de la "Catalunya real", de la Barcelona "cosmopolita" i d'un "catalanisme" junyit a la voluntat, mai contrapuntada, de l'amo espanyol. Però heus aquí que apareix un fet inajornable: el país negat i pretesament superat per un "no-nacionalisme" d'obediència espanyola els dóna una lliçó de civilitat i democràcia, reivindicant un horitzó obert davant l'horitzó tancat i barrat per Madrid i ara també per Barcelona.

DAVANT UN FET D'AQUEST GRUIX, es poden fer tres coses. Se'l pot declarar intranscendent, però al preu de buidar-se un ull, amb conseqüències desastroses. És el que ha fet el Partit dels Socialistes de Catalunya impedint les consultes arreu on és la força municipal determinant. Però renegant de la sobirania popular, el PSC sols ha aconseguit posar en evidència la seva manera d'entendre la legitimitat del privilegi que usufructua. Així, mentre els falangistes es desdeien de pertorbar la jornada de consulta més important dels darrers trenta anys, el govern es manifestava en un vagó de metro per subornar el poble amb una obra que, a més d'arribar tard i ser un greuge comparatiu, ni l'inicià aquest govern ni és probable que l'acabi.

TAMBÉ ES POT ACCEPTAR EL FET i no actuar en conseqüència. Convergència i Unió no s'enganya sobre la puixança de l'amor a la llibertat entre els catalans. Però per raons que els dirigents deuen considerar pragmàtiques, mai no acaben d'incorporar aquest objectiu al seu programa. El preu d'aquesta actitud és la frustració, justament allò que, de Jordi Pujol a Artur Mas, els líders de la federació sempre han dit que volien estalviar-se.

QUEDA UNA TERCERA POSSIBILITAT: adaptar-se a una realitat eixamplada. L'evidència d'un creixent vot independentista hauria de reflectir-se en una profunda modificació de l'arc parlamentari. Això sols serà possible si la voluntat expressada a les urnes el 13 de desembre és capaç de concentrar-se en opcions polítiques que evitin les tàctiques evasives davant la contradicció. La mutilació de la realitat i l'immobilisme blindat d'ambigüitat, que han presidit l'etapa autonòmica, haurien de donar pas a la coherència del vot amb la voluntat insubornable dels electors davant la qüestió clara, precisa i urgent proposada a la seva consciència el 13-D.

PERQUÈ JA NO ES POT AMAGAR que l'horitzó polític passa per la línia de definició nacional, i que tot el joc parlamentari i bona part del social es concentren en l'esforç per dibuixar-la o esborrar-la.