• Imprimir
• Enviar

EL CONFLICTE ENTRE TRIBUNAL CONSTITUCIONAL I DEMOCRÀCIA

Dred Scott i Catalunya

Hèctor López Bofill / Professor de dret de la UPF

HYE YOUNG YU

L'any 1857 la Cort Suprema dels Estats Units va dictar una sentència (Dred Scott versus Sandford) per la qual el tribunal va entendre que els esclaus i els descendents d'esclaus no eren ciutadans dels Estats Units, que, en conseqüència, no ostentaven els drets que la Constitució reconeixia als ciutadans ni cap mena de garantia judicial i que, a més, el Congrés Federal no podia dictar cap llei que prohibís l'esclavitud en territori de la Unió. Així mateix -va declarar la Cort Suprema dels EUA- no es podia entendre que un esclau restés alliberat pel fet de residir en un Estat on no regís l'esclavitud (la situació del recurrent, Dred Scott) perquè això suposaria privar l'amo dels seus drets de propietat sobre l'esclau sense el procés degut.

EN ELS ESTUDIS SOBRE LA INTERPRETACIÓ constitucional es predica que una decisió de la jurisdicció constitucional ha de respondre a una voluntat de pacificació del conflicte, integradora de la comunitat política, i és en aquest sentit que sovint s'invoca Dred Scott com un exemple infame del contrari. En efecte, a més del profund retrocés que Dred Scott versus Sandford significà per la igualtat, per la dignitat i pels drets dels afroamericans, la sentència va intensificar la tensió entre els abolicionistes i els antiabolicionistes i va precipitar els Estats Units a la Guerra Civil que s'inicià el 1861.

TOT APUNTA QUE, SALVANT LES ENORMES distàncies però amb un certs paral·lelismes que tot seguit remarcaré, la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l'Estatut de Catalunya serà el nostre particular Dred Scott versus Sandford. M'afanyo a afegir, perquè no se m'interpreti malament, que per fortuna la decisió judicial no provocarà una guerra. Però sí que impulsarà els elements de desintegració de l'Estat autonòmic espanyol en part perquè cometrà els mateixos vicis que enverinaven Dred Scott: l'atac a la dignitat, i no sols l'atac a la dignitat del poble de Catalunya sinó també l'atac a la dignitat que significa contradir la voluntat democràtica amb una desena de jutges sense legitimitat decidint sobre allò que s'ha votat en referèndum. Això al marge, d'alguns detalls històrics sobre els quals és molt temptador trobar-hi reminiscències, com els discursos del president Buchanan anteriors a la sentència cridant al respecte i la necessitat d'acatar la decisió de la Cort Suprema, que inevitablement fan pensar en les declaracions preventives de Zapatero.

PERQUÈ NO ENS ENGANYEM: encara que el judici sobre l'Estatut forma part de les regles de joc del sistema constitucional espanyol, la contradicció entre jurisdicció constitucional i democràcia es troba latent en tots els Estats constitucionals del món, inclòs un dels més avançats, com el EUA, que, en alguns capítols de la seva història també han patit situacions dramàtiques com a conseqüència d'una jurisdicció constitucional sense autoritat. Això ho assenyalo perquè m'impacta que alguns constitucionalistes espanyols que són perfectament conscients d'aquest conflicte entre Tribunal Constitucional i democràcia, present en el dret comparat, ara mirin cap a l'altra banda quan es tracta de denunciar l'atropellament del poble de Catalunya. Cosa que també em recorda, per cert, com les posicions progressistes en defensa de la igualtat i de la visibilitat de diversos col·lectius tradicionalment marginats del poder polític (les dones, els homosexuals, els indígenes) o que han patit intents d'extermini (els jueus) sembla que no valen per als catalans.

LA DECISIÓ DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL, amb tota probabilitat, neutralitzarà el terme nació del preàmbul de l'Estatut i amputarà aquells elements que entenguin que es deriven del caràcter nacional disseminats per l'articulat: els símbols (senyera, himne...), els drets històrics del poble de Catalunya, i tal vegada el deure de coneixement del català. Després hi haurà les nul·litats de caràcter tècnic que quedaran eclipsades per la voluntat de negació nacional (l'eliminació de la desconcentració del poder judicial, alguns aspectes del règim local, el Síndic de Greuges) però també susceptibles d'atiar la indignació col·lectiva.

EN QUALSEVOL CAS, LA SENTÈNCIA SIGNIFICARÀ (i d'aquí el seu efecte disgregador) l'enterrament de diversos mites sostinguts fins ara pel catalanisme benpensant: el primer, la creença que la relació entre Catalunya i Espanya es basava en un pacte del qual l'Estatut n'era l'expressió. Aquesta era una idea recurrent tant en l'època de Convergència amb relació a l'Estatut de 1979 com en els discursos del president Montilla amb relació a l'Estatut vigent des del 2006. I el que recordarà la jurisdicció constitucional és que Espanya no és part contractant de res sinó el subjecte únic de sobirania que imposa el seu ordre jurídic i polític de forma unilateral. Això que ja sabíem, però que la retòrica institucional des de la Transició difuminava per amagar el conflicte i la profunda indignitat que significa viure en un sistema polític que la majoria dels catalans no acceptaria, quedarà expressat amb tota la seva cruesa. S'evidenciarà que les relacions entre Catalunya i Espanya no són fruit de l'acord sinó de la dominació d'una part sobre l'altra.

L'ALTRE MITE QUE RESTARÀ DESACREDITAT serà el de la confiança que algun dia Espanya ajusti el seu ordre constitucional a la realitat plurinacional que l'integra. La voluntat d'imposició de la nació majoritària sobre les altres pesa més que la defensa de la diversitat, tant que la majoria dels magistrats del Tribunal Constitucional estan disposats a refregar l'uniformisme nacional encara que això posi en perill la unitat de l'Estat. La gran paradoxa, només explicable des dels racons més obscurs de la visceralitat política, és com en la prepotència en la defensa de la unitat s'obre la porta a la seva destrucció.

SERÀ MAGISTRAL VEURE COM LA SENTÈNCIA arribarà mentre els municipis ja estan celebrant les seves consultes sobre la independència, sigui el 13 de desembre, al febrer o el 25 d'abril, i encara serà més interessant constatar com, després del judici, la fita política del proper cicle ja no passarà ni per noves reformes estatutàries, ni per reformes constitucionals, ni per articles 150.2, sinó per com i quan es convoca el referèndum nacional.