• Imprimir
• Enviar

LES VÍCTIMES DE LA REPRESSIÓ FRANQUISTA AL PALLARS SOBIRÀ

Quan la realitat supera la ficció

Jordi Creus / Historiador i director de la revista 'Sàpiens'

CARLES DE MIGUEL

Els articulistes d'aquest diari ja han parlat a bastament de les bondats de la minisèrie Les veus del Pamano, que TV3 va emetre la setmana passada. Des de qualsevol punt de vista, és una bona notícia aquesta nova aposta de la nostra per la cultura, i més si la crítica i el públic es posen d'acord a premiar la iniciativa amb comentaris elogiosos i un altíssim percentatge d'audiència. Però no es preocupin, que no els tornaré a repetir els arguments, ni recomanaré -als que encara no ho hagin fet- de llegir la magnífica novel·la de Jaume Cabré.

L'ARGUMENT DE L'OBRA -dur, terrible- ens situa en un poble pallarès imaginari anomenat Torena. I val a dir que en aquest cas també es pot fer servir aquell tòpic que diu que la realitat supera la ficció. O, com a mínim, és ben cert que allò que van patir els habitants de les Torenes reals va ser encara més monstruós que les fellonies que la ploma de Jaume Cabré va crear per a la Torena de ficció. I, a més, la història de veritat desenvolupada a partir de l'abril del 1938 la van protagonitzar els Venturetes i Targues de carn i ossos. Víctimes que en molts casos morien sense saber ben bé per què i assassins que sabien massa bé per què mataven.

SITUEM-NOS A MITJAN ABRIL DEL 1938, en plena Guerra Civil. Fa poques setmanes que les forces franquistes han trencat el front d'Aragó, que s'havia mantingut pràcticament inalterable des de l'inici de la Guerra Civil, i han arribat a les comarques més occidentals del Principat. En aquests moments, el Pallars Sobirà es troba dividit per les trinxeres d'un front que durarà fins al desembre de 1938. Durant aquests vuit mesos, 67 persones -entre les quals hi haurà des d'adolescents fins a avis, des de dones embarassades fins a homes cecs- seran detingudes, afusellades i enterrades en nou fosses comunes, la major part de les quals encara continuen existint.

PERÒ QUINES VAN SER LES CAUSES d'aquests terribles assassinats? Per què desenes de pallaresos amb poca sensibilitat política van ser executats sense cap mena de judici previ? Per entendre-ho no podem obviar que -tal com ens explica l'historiador Manel Gimeno en el seu llibre Revolució, guerra i repressió al Pallars- aquell 1938 a la comarca pirinenca es van trobar els dos factors imprescindibles per fer realitat l'horror. El primer, les denúncies d'alguns habitants d'aquells poblets contra els seus propis veïns, no pas per causes polítiques sinó, massa sovint, per raons econòmiques. El segon, l'actitud del cap militar de la zona, el general Antonio Sagardia, que es va convertir en el braç executor d'un macabre joc de delacions que van dur a l'eliminació física de 67 persones.

AQUESTA VA SER LA COMBINACIÓ LETAL que es va començar a manifestar amb l'arribada de les forces rebels. Després de cada acció militar republicana, les represàlies indiscriminades dels franquistes es dirigien contra la població civil indefensa. De fet, amb aquests crims, Sagardia no va fer més que omplir de contingut la frase més cèlebre que va pronunciar durant la seva estada a Sort: "Mataré a diez catalanes por cada hombre de mi guardia muerto". I a fe que ho va complir, tot i que per aconseguir-ho massa vegades va haver de fer executar un familiar en no trobar la persona que inicialment havien anat a detenir.

I MENTRESTANT, SETANTA-UN ANYS després dels fets, al Pallars Sobirà encara existeixen cinc fosses comunes amb els cossos de quaranta-sis d'aquelles persones en el seu interior. Són la demostració més evident de la cruesa de la guerra, però també esdevenen una prova més de la violència de la repressió franquista i de la vergonya d'unes denúncies que van tenir en Sagardia l'imprescindible botxí. Per cert, que aquest criminal encara té un enorme monument d'homenatge en un indret anomenat el Páramo de Lora, al nord de la província de Burgos. I no només això, sinó que en diverses poblacions espanyoles hi ha carrers dedicats a la seva memòria. Fins i tot a Madrid, en ple 2009, tothom que vulgui pot passar la vergonya de caminar pel Paseo del General Sagardia. Imagineu una situació com aquesta en països com Alemanya o Itàlia, que també van patir dictadures durant el segle passat?