• Imprimir

INICIATIVA PER CATALUNYA, BLANC DÈBIL DELS ATACS

La cacera

Ernest Folch / Editor

ANTHONY GARNER

Un bon dia, algú es va despertar amb una idea brillant però perversa: proposar-li la conselleria d'Interior a Joan Saura per al segon tripartit que s'acabava d'anunciar. Sabem molt bé les raons de la proposta. Es tractava d'aconseguir fer evidents, perdó, fer ridículament evidents, les contradiccions entre la ideologia d'Iniciativa per Catalunya i la realitat tossuda del poder. Aconseguir, en resum, que aquell qui ha aparegut tota la vida com la imatge antisistema hagi, per força, de defensar el sistema; que aquell que se sentia proper a la ideologia okupa hagi d'ordenar desallotjaments als mossos que depenen d'ell. Sabem per què li van proposar; el que no sabem encara és per què Joan Saura ho va acceptar i va caure en la trampa, perquè el que va venir després ha estat del tot previsible. Iniciativa es va convertir en el flanc dèbil del segon tripartit i a partir d'aquí cada decisió, cada acte, ha estat simplement un viacrucis.

I LA VERITAT ÉS QUE JOAN SAURA NO HA AJUDAT, perquè no ha sabut o no ha pogut diferenciar entre la seves idees i les seves obligacions com a conseller, i crec que queden pocs col·lectius a Catalunya que no li hagin demanat la dimissió. Compta amb el mèrit dubtós d'haver perdut la confiança dels mossos i dels anti-Bolonya el mateix dia i per les mateixes circumstàncies. Sovint s'ha explicat molt malament i, com la majoria de polítics, ha pensat que reconèixer un dels múltiples errors que ha comès era simplement acceptar la rendició.

PERÒ UNA COSA ÉS QUE JOAN SAURA NO HAGI ESTAT un bon conseller d'Interior, i una altra molt diferent és que assistim des de fa un temps a una persecució. S'ha obert la veda. La cacera va començar quan Joan Saura donava bons arguments als depredadors, però s'ha fet extensa a tot el partit sense pietat, i d'un temps ençà s'ha convertit en la definitiva caça al progre, segurament l'esport preferit a la majoria de tertúlies i articles del país. Hem passat de la crítica raonable a la gestió d'un conseller a la histèria col·lectiva contra una ideologia. La defensa de l'impost de successions, de la velocitat variable o de l'ecologia és ridiculitzada fins a extrems delirants.

CAP PARTIT ÉS ATACAT AMB AQUESTA CONTUNDÈNCIA perquè cap partit està tan desprotegit. Tots els partits a Catalunya compten amb els seus suports mediàtics i amb les seves complicitats. PSC i CiU guanyen per golejada, i podríem elaborar una llarga llista de la gent que escriu al dictat mil·limètric dels seus interessos. ERC i fins i tot el PP, sí, fins i tot el PP, tenen més adeptes que Iniciativa. I és que l'atac a Iniciativa interessa tàcticament a tothom: al PSC, perquè això el desgasta menys; a ERC, perquè li permet ser el soci seriós del segon tripartit; a CiU, perquè li permet erosionar el govern.

I UNA DE LES COSES més sorprenents d'aquest atac massiu és que es produeix entre opinadors i articulistes que es passen el dia reclamant més unitat entre els partits sobiranistes. Els qui ens venen tot el dia que parlen i actuen per defensar els interessos de Catalunya, són incapaços de reconèixer-li a Iniciativa que és també un partit sobiranista, que defensa inequívocament la llengua catalana quan cal i que té també molt clares totes les qüestions identitàries. A Iniciativa no se li reconeix mai que gràcies a Rafael Ribó es va separar d'Izquierda Unida i va esdevenir un partit propi. Per cert, va fer els deures que encara ara esperem que faci el PSC. I el que explica la posició general, la políticament correcta, és que fins i tot els qui diuen que prioritzen el país per sobre de tot, en veritat prioritzen només el seu, de país. O el que és millor: prioritzen la seva ideologia contra la seva contrària.

L'ATAC A INICIATIVA, DERIVADA POLÍTICA DEL GENÈRIC atac al progre, es fa sempre de la mateixa manera. En primer lloc, se'ls anomena comunistes com a sinònim de feixistes, se'ls fa passar per amics de Fidel Castro i en alguns casos per simpatitzants de Ceausescu. Són amics dels sindicats i simpatitzants dels "peluts" antiglobalització. Se'ls ridiculitza fent-los passar pel que no són i se'ls fa dir coses que no han dit mai. Els mateixos que els acusen de ser dogmàtics són justament els qui practiquen el dogma contrari, però en definitiva també dogma i també radical: el capitalisme i el lliure mercat com a veritat suprema, la defensa de Berlusconi (abans de Bush) i dels empresaris en general. Contra els vells tòpics, idees encara més tronades.

NO CONEC NINGÚ DELS DIRIGENTS actuals d'Iniciativa, i igual que als altres partits, no els tinc ni simpatia ni antipatia. Aquest article no és, doncs, una defensa personal. Tampoc és una defensa ideològica. És només la reacció a un ambient de cacera general. Iniciativa no és el millor professor de l'escola, ni segurament el més brillant, però és la víctima que tots els alumnes escarneixen, ridiculitzen, insulten i vexen des de tots els racons de l'aula. Hi ha uns pinxos al davant de la massa, imposant la seva ideologia, i també la seva intransigència. Amb mi que no hi comptin. Ni amb aquesta cacera ni amb qualsevol altra.