• Imprimir

LA PUIXANÇA O L'OBSOLESCÈNCIA DELS VALORS POLÍTICS

Fer la lloca

Ferran Sáez Mateu / Escriptor i professor a la URL

SOMEKAWA

Un bon dia la borsa puja, i un altre baixa. De vegades, fins i tot, puja o baixa moltíssim. Com que ens hi juguem els quartets, aquestes oscil·lacions imprevisibles generen una explicable inquietud. De moment, però, ningú no ha estat capaç de dissenyar un model que faculti a fer prediccions, ni tan sols de caràcter aproximat: el nombre de variables que intervenen en el fenomen és tan al·lucinantment gran que la simple pretensió d'anticipar amb precisió un resultat concret resulta quimèrica. En tot cas, la inquietud que comentàvem abans existeix. Què passa si avui, aquest mateix dimarts de novembre, la borsa cau un 3,5% sense que s'hagi produït cap gran catàstrofe ni res per l'estil? Ens acontentarem amb l'abstracció epistemològica de les variables incontrolades? En absolut. Direm, per exemple, que l'Íbex 35 s'ha vist arrossegat per la pujada dels tipus d'interès a Singapur, o per la publicació de la taxa d'atur a Ohio corresponent al mes d'octubre. Si en comptes de baixar, puja un 3,5% apel·larem, en canvi, als bons resultats dels bancs alemanys el darrer semestre, o les declaracions esperançades d'algun senyor molt important. Llavors respirarem tranquils, amb l'absurda il·lusió d'haver trenat relacions causals en el si d'un fenomen que, en realitat, desconeixem del tot.

EN POLÍTICA TAMBÉ HI HA VALORS que pugen i baixen, i de vegades ho fan vertiginosament. Aquest fet, per raons òbvies, neguiteja tothom. Aquí ens hi juguem alguna cosa més que els quartets: ens hi juguem el futur. La puixança o l'obsolescència dels valors polítics és tan o més enigmàtica que la dels valors pròpiament borsaris, però, tal com passa amb aquests, no ens dóna la gana d'acceptar-ho. No en tenim prou a fer aflorar les múltiples cares de la realitat i, honestament, gratar sobre la seva superfície, en forma d'anàlisi periodística, assaig d'idees o el que sigui. No. Preferim fer un únic i gran diagnòstic, completament vague i difús, per posteriorment poder prescriure un únic i gran remei. És un joc estrany, i varia molt segons les modes. Fa un parell d'anys tocava parlar de George Lakoff i els seus elefants imaginaris, fa cinc o sis calia fer esment obligatòriament de la noció de republicanisme de Philippe Pettit, etc. Tot plegat generava una mena d'escolàstica de solapa de llibre, primeta i efímera, molt apta per als argumentaris de partit.

LA DIAGNOSI I POSTERIOR PRESCRIPCIÓ facultativa dels darrers temps està basada en dos conceptes d'una vaguetat ruboritzadora, però que tothom empra amb una sospitosa naturalitat. Es tracta -ho han endevinat!- de la "desafecció" i la "regeneració" referides a la política. Si un líder o un analista no fa anar aquestes paraules mitja dotzena de vegades al dia, com a mínim, malament rai: semblarà que venen d'un altre planeta. Heus aquí el problema i heus aquí la solució, el diagnòstic i el remei, el mal i la cura. Molt bé. De què parlem quan parlem de desafecció i de regeneració, però? Segurament del mateix de sempre. A finals de la dècada dels setanta, quan jo era un adolescent, la desafecció es coneixia com a passotisme polític, per exemple. En tot cas, el discurs era exactament el mateix. Una dècada abans, als seixanta profunds, el remei prescrit era l'engagement, el compromís. I així podríem tirar enrere fins al segle IV abans de Crist, quan totes aquestes coses es deien en grec. El món no avança, només gira i gràcies; d'allò que ara coneixem com a desafecció i regeneració Plató, posem per cas, ja en va escriure unes quantes planes.

LA SIMPLIFICACIÓ DE LA REALITAT potser és necessària per iniciar converses col·lectives d'una manera efectiva, però això no significa que acabem transformant un simple recurs comunicatiu en una realitat, en un fet tangible. Si actuem d'aquesta manera, acabarem fent la lloca. Ens indignarem rutinàriament, repetirem les mateixes exclamacions acompanyades dels mateixos gestos i, al final, com fan les gallines quan criden la llocada, farem algun xisclet agònic i tot (d'això se'n diu escaïnar: un verb en autèntic perill d'extinció). Ai, la desafecció! -exclamarem-; i en aquest sac hi encabirem coses tan radicalment diverses com l'abstenció, els problemes que origina el finançament dels partits o la crisi de les ideologies. Un cop fet això, només cal expedir la previsible recepta, la regeneració de la política, on per força hi sortiran confusament agrupades qüestions tan diferents com les llistes obertes, la transparència informativa o els nous mecanismes de participació. Després cal afegir que els negres porten el ritme a la sang (perquè és l'únic tòpic que faltava).

DARRERAMENT CREC QUE FEM LA LLOCA més enllà dels límits raonables, i això té conseqüències. La primera i més important és que, mentre escaïnem amb els ulls en blanc, deixem d'analitzar les complexes i variades arestes de la realitat i, en conseqüència, abandonem la possibilitat de resoldre problemes concrets. La segona és que adobem el camp per a tota mena de xerraires que s'aprofiten d'aquesta simplificació per vendre múltiples productes. Darrere d'allò que anomenem alegrement desafecció hi ha un conjunt massa diferent de malestars. Provar de resoldre'ls amb un únic remei, sigui quin sigui, és l'actitud pròpia del populisme de tota la vida. Les distincions subtils són electoralment menys rendibles que fer la lloca. La grandesa de la política, en tot cas, consisteix a renunciar a aquesta solució fàcil.