• Imprimir

EL FRANCO I EL HITLER DE 'POLÒNIA' I LES FIGURES HISTÒRIQUES

Bromistes i puritans

Enric Vila / Historiador i periodista

DANIEL BOADA

Vaig seguir amb un interès viu i creixent la polèmica suscitada per les crítiques de Pilar Rahola contra el tractament que Polònia dóna a les figures de Hitler i de Franco. D'entrada he d'advertir que, gràcies a Déu, tinc poc temps per mirar la tele. No sóc cap fan embogit de Polònia i amb prou feines n'he vist algunes emissions. Comprenc, però, que la gent que no té la mateixa sort que jo s'enganxi al programa de Toni Soler. Tot i que gràcies a Déu miro poc la tele, la segueixo prou per fer-me una idea de l'alleujament que els catalans que la necessiten per viure han de sentir quan els serveixen la dosi diària d'entreteniment neta de sermons.

A TOTS ENS AGRADA que ens respectin els vicis, consumir-los barats i en estat pur, sense el verí que solen posar-hi els intermediaris. La meva mare, per exemple, està tipa que els guionistes de Ventdelplà estiguin més pendents de redimir la societat que d'explicar-li una història concreta. Però perdonin la digressió: penso que l'entusiasme que genera Polònia és inversament proporcional a la qualitat de la televisió que es pot veure a Catalunya.

EL DEBAT EM VA FER GRÀCIA perquè, com ja m'esperava, va seguir els patrons típics del país. Tothom va agafar la criatura pels cabells i va trobar raons inofensives per escandalitzar-se: que si Toni Soler fa simpàtics els dictadors, que si Rahola està a sou dels jueus, que si Najat El Hachmi confia a Polònia l'educació de les seves filles. Jo diria que la funció de l'humor no és impartir doctrina, ni educar els infants i els necis. L'humor és el consol de la intel·ligència. És un antídot contra les deformacions de l'esperit que provoquen la por i el ressentiment, com ara -per exemple- la histèria, la vanitat, el victimisme i l'egocentrisme. Riem de l'home que cau de cul per culpa d'una pell de platan perquè, abans, algun malparit ens ha posat a nosaltres una xinxeta a la cadira. Riem de les lliçons apreses, és a dir, riem per no plorar. No pots gaudir completament d'un gag sobre Hitler o Franco si no saps qui són i el mal que han fet -i fan encara.

TOT I QUE HI HA HUMORISTES MILLORS i pitjors, l'humor depèn en gran part de la mirada. Per això quan acabem un acudit preguntem si s'ha "entès". L'humor és un mecanisme de complicitat, no banalitza res que no hagi estat banalitzat prèviament per la moral establerta. Si tan sovint els humoristes escandalitzen els puritans i els hipòcrites és justament perquè desemmascaren els límits del discurs seriós. L'humor només és conyeta quan no té el contrapès d'un pensament fort, d'una cultura estructurada i sòlida. Evidentment, hi ha gent que viu d'això. Però si els gags de Toni Soler converteixen Franco en un vellet simpàtic als ulls dels teleespectadors no és pas culpa de Polònia. Quina culpa pot tenir un programa d'humor que els debats que toca no es plantegin seriosament? Jo mateix vaig llicenciar-me en història contemporània el 1996 sense haver estudiat ni el franquisme ni la Guerra Civil. Això no va ser un error de la Universitat de Barcelona, respon a un ambient creat per la política i pels mitjans de comunicació des dels quals les grans patums del país preocupades per la moral col·lectiva ens instrueixen.

EM FA L'EFECTE QUE ELS ESCRÚPOLS que Pilar Rahola demana a Toni Soler els hauria d'anar a exigir a figures més incòmodes. Ja comprenc que les llistes negres i la unitat d'Espanya afavoreixen els discursos parabòlics i les sublimacions misterioses. Però atacar els gags de Polònia i queixar-se que s'hagi convertit en un programa "intocable" és fer el Sant Jordi amb un cavall de cartró, tenint en compte com està el corral. Si determinat públic de TV3 reacciona amb virulència quan li critiquen Polònia potser és perquè no té altre discurs que el representi. Ni sobre el franquisme ni sobre la Guerra Civil ni sobre la Transició no s'han fet els deures. El problema no és l'humor; el problema és que la impostura dels grans defensors de la democràcia i del país aquests últims 30 anys ha estat encara més flagrant que la dels antifranquistes que parlaven de la revolució mentre Franco se'ls moria al llit.