• Imprimir
• Enviar

EL LÍDER DE CIU I L'HORITZÓ NACIONAL DAVANT LES PRÒXIMES ELECCIONS

Mas a la cruïlla

Hèctor López Bofill / Professor de dret de la UPF

Artur Mas només aconseguirà una majoria folgada i serà president de la Generalitat amb una proposta sobiranista nítida. Ni el personatge, ni alguns poders fàctics que tenen ascendència sobre ell, permeten deduir que el dirigent de CiU superi la sempiterna ambigüitat que el caracteritza sobre l'horitzó nacional. Però només un canvi de terç rigorós, pautat i agosarat en la qüestió de l'Estat propi pot renovar el projecte polític d'un líder en aquests moments esgotat en una conjuntura de país crítica que demana respostes serenes però fermes. Montilla, Iceta, Chacón i una bona colla de dirigents del PSC s'han afartat aquests darrers mesos d'acusar CiU d'haver-se radicalitzat, però quan els teus pitjors adversaris (els externs i els interns) et diuen el que no has de fer, es tracta de persistir-hi. En l'aprofundiment en el tabú potser hi ha la clau de volta de la victòria.

SI MAS ÉS UN ESTADISTA ÉS EN ELS MOMENTS delicats que ho ha de demostrar. Fins aleshores continuarà exhibint la imatge de l'esllanguiment, la fatiga i la mediocritat que comparteix amb el gruix de la classe política catalana. La realitat és que, ara mateix, Mas es troba tan lluny com s'hi troba Montilla d'esdevenir el líder apassionant, il·lusionant i convincent que reclama la societat catalana. Una esperança que, comptant amb la mateixa persona, només es pot destapar en un projecte diferent. Perquè, deixem-ho clar, és una profunda anomalia en les democràcies del nostre voltant que un candidat es presenti per tercer cop a unes eleccions, i encara més repetint la mateixa cantarella, com si el país en aquests anys no s'hagués desplaçat, ni que sigui a força de desenganys, cap a una altra posició. Sense un gir substancial, amb idees clares i engrescadores que facin front a les penúries del setge a l'autogovern i de la crisi econòmica, tampoc no hi haurà aquesta vegada majoria al Parlament.

DIUEN QUE L'INDEPENDENTISME no és majoritari, però els vots de l'independentisme són els que permeten governar. I encara més ho faran amb la incertesa d'un Estatut devastat i d'una Espanya que ha tornat a esclafar qualsevol alternativa que no sigui el centralisme, la uniformitat i la discriminació de les altres realitats nacionals. Obstinar-se a negar aquesta evidència és, precisament, el que amenaça d'enfonsar el tripartit.

L'INDEPENDENTISME ET COL·LOCA AL GOVERN i també te n'expulsa. És el desencís dels votants independentistes el que provoca que ERC perdi la meitat del seu recolzament electoral a cada convocatòria del darrer cicle, tendència que probablement es consumarà a les eleccions del Parlament i per la que, paradoxalment, Montilla hauria d'acomiadar-se del seu càrrec. No és estrany: sembla massa insostenible per a ERC promoure consultes populars als ajuntaments i pactar a la Generalitat amb el partit que fa pinça amb el PP per prohibir-les. És letal haver estat dècades denunciant l'espoli fiscal i delir-se per aprovar-li els pressupostos a Zapatero, el cap del mateix govern que, per cert, també t'envia l'advocat de l'Estat falangista a esclafar qualsevol gest democràtic que qüestioni la unitat espanyola. Per no parlar de la fractura més greu a la qual s'enfronta el catalanisme, amb el panorama d'una ERC que ha d'instar el Parlament a rebutjar la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut i promoure una declaració de caire sobiranista (així es disposa en les seves resolucions congressuals) mentre el PSC entén que cal acatar la resolució de la jurisdicció constitucional i no negociar res més.

LA PREGUNTA ÉS SI MAS OFERIRÀ UN PROGRAMA polític capaç de saltar per damunt d'aquestes contradiccions i la resposta, de moment, és negativa. En el líder convergent no hi ha cap predisposició a sostenir un pols amb l'Estat, l'única concreció possible del que ell anomena "el dret a decidir". Més aviat sembla que constituir un govern amb la intenció de fer un vaitot sigui l'última de les opcions que considera i, empantanegat en aquests dubtes, fa perillar l'èxit de la seva candidatura. Sense amplis sectors independentistes votant CiU no es frega la majoria absoluta de la cambra, i això no succeirà mentre hi hagi la sospita que l'imaginari convergent abans es decanta per pactar amb el PP o per complaure els "mercaders de la dependència" lliurant-se a una sociovergència amb suport parlamentari o amb govern de coalició. Sense una àmplia majoria al Parlament (superior a 60 diputats) la presidència tornarà a dependre dels partits independentistes, sigui d'una ERC sense actius per sumar un tercer tripartit, sigui d'una nova força, tipus Reagrupament, que només amb uns cinc diputats ja sacsejaria tota la correlació de forces.

PER CERT, LES CAPACITATS de Reagrupament d'obtenir representació parlamentària, en bona part a costa de l'electorat de CiU, no són gens menystenibles encapçalats per Carretero (o no diguem ja per Laporta). Que ja n'hi ha alguns que pensen que la incidència dels reagrupats podria esdevenir cabdal per configurar una majoria decantada cap a l'independentisme ho demostra el zel amb què els poders judicial i mediàtic s'acarnissen amb els seus probables líders: ho hem vist en l'afer d'espionatge del Barça, i també en el fet que Joan Carretero sigui, en aquests moments, un dels pocs polítics catalans en actiu amb una causa oberta als jutjats. Això més enllà de la circumstància que l'únic polític esquitxat pel cas Millet, de moment, sigui el cap visible de l'independentisme a CiU, Àngel Colom (és que Millet no tenia tractes amb tots els altres?).

TOT PLEGAT EM PORTA a la reflexió de si el comportament contingut de Mas (com també el de Puigcercós) no té més aviat a veure amb el fet que coneixen les conseqüències de plantejar una ruptura amb l'Estat. Aportacions en aquest sentit potser ens descobririen per què les cúpules de CiU i d'ERC porten més d'una dècada comportant-se de forma contrària al que demanen les seves bases; per què, com es va veure a Arenys, els votants van per una banda i les decisions de les executives dels partits van per una altra, amb conseqüències sagnants tant per a CiU com per a ERC: la pèrdua de la Generalitat per a CiU des de 2003 i la fuita de vots per a ERC des de 2006. Haurem encara d'assistir a uns anys més d'agonia per no decantar-se cap al centre del que reclama el gruix social del catalanisme? O potser hem d'esperar a conèixer que el fre de mà imposat tant per CiU com per ERC es troba més a prop de qüestions pròpies de l'Oficina Antifrau recentment constituïda que de la voluntat de la majoria?