• Imprimir
• Enviar

L'ESPERIT DE LA PROTESTA HA DE SER GENERÓS, CONSTRUCTIU I TRANSVERSAL

Sobre la manifestació (i 3)

Salvador Cardús / Professor de sociologia a la UAB i periodista, sociòleg i escriptor

CRISTINA LOSANTOS

Com era de preveure, l'actual govern no pot ni vol liderar una reacció contundent a una possible sentència restrictiva del Tribunal Constitucional. No ens enganyem: tampoc no ho faria un govern alternatiu si això significava trencar amb l'ordre constitucional vigent. L'expresident Jordi Pujol ho deixava ben clar a l'AVUI quan deia que, aquí, els governs sempre han acatat les sentències, ni que en discrepin. Té raó: cadascú ha de lluitar amb les armes que legítimament pot fer servir, i les d'un govern autonòmic, nacionalment parlant, sempre tindran la pólvora mullada. Per tant, una vegada aclarit que el govern respondrà mirant enrere -cap a l'Estatut, vull dir-, tornem a la reflexió sobre la futura manifestació de la societat civil compromesa amb el futur nacional del país, és a dir, amb els que volem i podem mirar endavant.

LA MEVA PROPOSTA, COM HE SOSTINGUT, és que la manifestació esdevingui una crida decidida als mateixos catalans. La sentència del TC només n'ha de ser el desencadenant, perquè és la darrera gota que ha fet vessar el vas de la paciència d'uns o de la confiança ingènua -o interessada- d'altres. Però en cap cas n'hauria de ser l'objectiu. Insistir en l'exigència que el TC no faci la feina que té encomanada -la de preservar la unitat de la nació espanyola tal com l'entén la Constitució-, o bé reclamar un Estatut sense màcula quan prèviament ja ha estat objecte de tota mena d'abusos o, encara, implorar indignament que el govern de Madrid es mostri condescendent deixant-nos entrar per la porta del darrere i en funció de la seva feblesa parlamentària, seria espanyolitzar la manifestació i seguir posant les esperances en un Estat que no ens reconeix com a nació. Ens cal passar pàgina ràpidament. La societat civil tenim el dret a -i, els patriotes, l'obligació de- desbordar el marc polític actual en les nostres aspiracions. Qui miri enrere, quedarà convertit en estàtua de sal.

PERÒ, ¿QUINES SÓN LES VIRTUTS DE L'ESPERIT que hauria d'inspirar la gran manifestació que ha de fer reaccionar els catalans, oferint-nos una nova esperança per superar el desànim i que ens empenyi a un compromís renovat? En primer lloc, la generositat. Sí: la generositat que no han tingut els partits a l'hora de definir una estratègia conjunta per aconseguir la màxima ambició que els catalans els vam confiar a les urnes. Vull dir que la manifestació ha de ser capaç de crear el gran acord que el país necessita en aquests moments difícils. Cal molta generositat, primer, per fer una amplíssima convocatòria entre tots els qui ja participen de la voluntat de ser i de fer una gran nació. Però, després, la generositat és necessària perquè el propòsit és que la crida sigui escoltada, entesa i assumida com a pròpia pels veritables destinataris de la mobilització: els que no hi hauran participat. No pot ser una manifestació de convençuts per a convençuts, ni per radicalitzar més els que ho estan poc, ni ha d'acabar en una trobada dels del "tu ja m'entens", que sempre deixa fora els que no entenen res. A la manifestació hi han de caber els que dubten i els convençuts, els que comencen el camí i els que no l'han abandonat mai, els que busquen un horitzó i els que ja són capaços de veure el destí. Encara més: crec que la manifestació ha de tenir un extraordinària sensibilitat territorial, i això vol dir que no ha de ser només barcelonina. Potser poden ser quatre o cinc de simultànies arreu del país. En definitiva, una manifestació és un acte de comunicació per dir alguna cosa a algú. En aquest cas, es tractaria d'invitar tot el país a compartir un projecte d'emancipació que, uns per edat o per mala memòria, altres perquè encara no hi eren i molts perquè van confiar en falses promeses, pot molt ben ser que no s'hi hagin sentit mai convidats o no l'hagin pogut sentir com a propi. I les invitacions valen si s'acompanyen amb un gest de braços oberts, de franca generositat.

EN SEGON LLOC, L'ÀNIMA DE LA MANIFESTACIÓ crec que hauria d'estar guiada per un pensament i una emoció d'altíssima qualitat i exigència moral. S'ha de partir d'una base radicalment democràtica i des d'aquí saber-nos expressar de manera autocentrada, identificant qui és el nosaltres que construeix la voluntat nacional, tal com ho fan els ciutadans de les nacions més endreçades del món. L'ànima de la manifestació ha de ser ideològicament transversal, esclar, i ha de traspuar la nostra tradicional i radical obertura al món. L'emoció ha de ser serena, sense estridències però transparent i clara. Sense impaciències, però amb decisió. La manifestació ha de ser amable, però ha d'exhibir l'orgull que comporta una crida a la dignitat. I ha de traspuar confiança en nosaltres mateixos. En definitiva, el clima de la manifestació ha d'indicar a qui rebi el missatge que el moment és greu però que l'esperança és immensa.

TERCERAMENT, OPINO QUE LA MANIFESTACIÓ ha de fer saber que ens mou un esperit constructiu, compromès, arriscat i coratjós. Cal deixar clar que no es tracta d'allò que els falsos cosmopolites -nacionalistes espanyols amb pell de llop- en dirien una manifestació "identitària". La nostra esperança no és només la de ser, sinó la de ser per fer. Volem un país més democràtic, més just, més avançat, més ric, més culte. ¿Algú dubta que seríem capaços de respondre millor a l'actual crisi sense el llast del populisme nefast de la política espanyola? ¿Podem suportar que Catalunya disposi de gairebé la meitat de mestres i metges públics per habitant dels que gaudeix l'Estat que ens espolia? ¿Quan podrem defensar a Europa, com cal i sense obstacles, les infraestructures necessàries per a una economia competitiva i oberta al món? No ens ha de moure l'estètica emotiva d'un mar de senyeres, pur foc d'encenalls de dissabte a la tarda, sinó l'expressió d'un ferm compromís personal en l'acció que ha de donar futur al país.

TAL COM HO VEIG, COM QUE LA MANIFESTACIÓ no s'ha de sotmetre a les ambigüitats governamentals i polítiques del nedar i guardar la roba, podem deixar-nos d'històries sobre suposats pactes entre Catalunya i Espanya. Espanya mai ha considerat que hagués subscrit cap pacte polític amb la nació catalana. Aquesta va ser la gran confusió -per no fer servir un terme més gruixut- de la Transició i de l'esperit que va ser traït tan bon punt l'acord es va convertir en llei. Tot plegat és més fàcil d'entendre que no sembla i crec que ho podem expressar així: "Som una nació, i ara la farem". I qui tingui orelles que escolti el clam arreu del país.