• Imprimir
• Enviar

EL DIFÍCIL ENCAIX DE CATALUNYA EN EL PROJECTE POLÍTIC ESPANYOL

Escolta, Espanya?

Patrícia Gabancho / Periodista

CARLES DE MIGUEL

Quedi clar que la manifestació la fem per a nosaltres. Hi ha molta gent, i quan dic molta vull dir molta, que està descontenta amb les limitacions que Espanya imposa al futur de Catalunya i que, en conseqüència, també està descontenta amb la manera com marxen les coses de portes endins de casa nostra. És una gent assenyada, arrelada, que segurament anys enrere encara confiava que el sistema autonòmic tindria recorregut per endavant. Una gent, atenta al devenir polític, que va quedar astorada en veure com, i amb quina acrimònia, es desenvolupava el procés de reforma de l'Estatut -el que avui està pendent de sentència.

AQUESTA GENT, QUE CONFORMA LA CLASSE mitjana culta i endreçada de què parlava la setmana passada, té ganes d'expressar aquesta ràbia, aquesta consciència que cal canviar el rumb de la història. Té ganes de dir que, quan s'arriba al final d'un camí, no és pas intel·ligent anar topant amb la barrera per veure si al cap de molt es belluga una miqueta: el que és intel·ligent és obrir un pas nou. I és gent que té ganes de compartir la seva ràbia i la seva decepció -la seva determinació d'avui- amb gent exactament com ells. La manifestació és això: expressió i fraternitat de la societat catalana. Dir que estem convençuts que aquí s'acaba una etapa i constatar físicament que som molts els qui pensem això. Per tant, no estem fent una mani per dir-li res a Espanya, ni per defensar un Estatut que no ens fa el pes, sinó per dir-nos a nosaltres mateixos que som molts els qui pensem que la cosa ja no dóna més de si.

ESCRIC AQUESTES FRASES el dia que l'AVUI comenta l'article del Financial Times atacant el nacionalisme català. Això em demostra que Catalunya té un problema greu d'imatge exterior, perquè la nostra presència al món està filtrada pel pensament únic de Madrid. Vull dir amb això que el món no coneix els interlocutors catalans o que no considera necessari venir fins aquí a preguntar res. I això, després de 30 anys d'autogovern, és una mancança que només podem atribuir a la timidesa de la Generalitat per explicar què és Catalunya i sobretot què no és Catalunya. Els indicis d'aquesta distorsió d'imatge -seríem una mena de troglodites frenant el progrés espanyol per provincianismes lingüístics irrisoris- ja fa temps que hi són, però no els corregim amb prou autoritat. Pensem que, a la Gran Bretanya mateix, hi ha el cas d'Escòcia que té, en la seva cursa independentista, tota la simpatia del món. Potser perquè van comptar amb el somriure murri de Sean Connery! Doncs busquem l'equivalent català, tot i que a vegades costa, perquè els nostres "internacionals" tenen por de deixar-se a casa la bandera espanyola, no fos cas que els retiressin els ajuts.

PERÒ EL QUE DE DEBÒ DEMOSTRA L'ARTICLE del Financial Times és que tenim un problema amb Espanya. Perquè el que recull el corresponsal (de nom ambigu: Victor Mallet) és el que pensa una bona part del Madrid establert al poder: que les autonomies són una sagnia innecessària, una burocratització de la vida pública en favor dels caciquismes locals, que malversen els diners reforçant orgulls estèrils. Que Catalunya sigui la part d'Espanya on millor funciona (o funcionava) allò que en diem l'economia productiva i que Barcelona sigui, a ulls del món, la ciutat més cosmopolita i moderna de l'Estat, no compta. Des de Madrid, les coses sempre es veuen de lluny i es veuen com convé a la classe dirigent espanyola, la que, amb feines i treballs, gestiona el projecte de modernitzar una Espanya que continua a la cua d'Europa cada cop que un aspecte s'avalua amb barems de qualitat. Ara bé: que aquesta sigui l'opinió de Madrid i rodalia, i que l'opinió sigui tan agressiva contra Catalunya i contra les senyes d'identitat catalanes, després de 30 anys d'autogovern, vol dir que la cosa ja no té remei.

I SI NO TÉ REMEI, PERQUÈ NO ENCAIXEM en el projecte espanyol -precisament perquè no ens emmotllem a la forma de ser i de fer espanyoles-, aleshores tant li fa el que digui el Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. És part del joc. Espanya ja va marcar el sostre de les autonomies quan va retallar el text votat al Parlament de Catalunya per amplíssima majoria, malgrat que, com tothom recorda, el PSC va trametre 62 esmenes contra el text que acabaven de votar (el PSC ja ho fa això) i Artur Mas va pactar a la Moncloa el que va pactar (CiU també ho fa, això). Ara el Tribunal Constitucional ajustarà les costures i fixarà la jurisprudència, perquè no hi hagi cap escletxa interpretativa. Són les regles espanyoles: Catalunya proposa, Madrid retalla i, perquè no torni a passar, Espanya es blinda amb tots els mecanismes que l'Estat té al seu abast i que, com diu l'experiència, són abundants, forts i antipàtics.

DIT AIXÒ, EL QUE FEM A CATALUNYA per protestar farà el mateix efecte que fa la rebequeria d'una criatura quan es posa pesada contra el que dicten el seny i l'autoritat natural dels pares. Sempre he sostingut que el principi rector d'Espanya, en aquest terreny, és una pregunta, "Pero ¿qué se han creído estos catalanes?", perquè Espanya sap que el tema autonòmic el mou Catalunya, però que darrere hi van tots els altres. El problema és que, en la seva altivesa, Espanya es pensa que té la raó. I per això els catalans fan nosa. ¿Que no té dret Espanya a aplicar la Constitució que a tots obliga?, pregunten. I esclar que sí. La qüestió és què fem els catalans amb una Constitució i amb una Espanya que no ens convé, que no ens estimula, que no ens deixa espai per créixer i que, a sobre, ens humilia. Perquè en la humiliació (simbòlica) de Catalunya es refà l'orgull espanyol.

EL QUE FACIN ELS PARTITS CATALANS és una mica igual. És obvi que per guardar les formes, el govern haurà de dir-hi alguna cosa. I és més obvi encara que tindria més pes que la resposta sortís del Parlament, dels mateixos partits que el 30 de setembre van votar un text després potinejat i d'aquí unes setmanes rebregat per qui havia d'acceptar-lo i aplicar-lo. Però la veritable resposta és en la consciència de la ciutadania. En la consciència que ja no cal perdre més temps amb Espanya, perquè en cent anys el catalanisme ja ho ha intentat tot, i que ara toca canviar el rumb de la història i triar col·lectivament de ser lliures. I això, aquesta convicció serena i definitiva, és el que caminarà pels carrers de Barcelona darrere d'una pancarta, junts, ferms i decidits a decidir. Els partits ja vindran.