• Imprimir

EL MÀRQUETING I ELS TÒPICS PER PROMOCIONAR LA CAPITAL CATALANA

Imatge de marca?

Xavier Roig / Enginyer i escriptor / xroig.avui@gmail.com

CARLOTA BOADA

Llegeixo una entrevista que el suplement Sortim fa a una noia de Roma que visita Barcelona. Li pregunten: "Quina tradició catalana t'ha sorprès més?". La noia respon: "L'estil de vida, que és una mica més relaxat que a Roma, i la flexibilitat amb què la gent es pren els horaris". No ho diu pas una visitant nòrdica. Ni tant sols del nord d'Itàlia. Ho diu una ciutadana de Roma.

LA BARCELONA CONTEMPORÀNIA té un abans i un després dels Jocs Olímpics. Un després clarament pitjor per als que pensem que les ciutats importants només prosperen si, sobretot, serveixen per viure-hi treballant. I en aquest sentit, els Jocs van constituir un fet d'evident desnaturalització. Ja d'entrada, es va forçar que assumíssim, com una tradició arrelada, el fet que Barcelona només avança a cop d'esdeveniment. Es va apel·lar a les Exposicions del 1888 i del 1929. Fins i tot al Congrés Eucarístic del 1952 (cal tenir pebrots!). Es va pretendre obviar que en el passat el pes de l'Estat amb prou feines arribava al 10% del PIB -l'obra pública era un fet costós i excepcional-. Es necessitaven "festes" per fer coses -l'estafa del Fòrum de les Cultures pretenia ser la consolidació del model-. Però avui, amb un pes de l'Estat superior al 40% del PIB i pagant impostos europeus com paguem, buscar excuses per uns treballs que l'administració ha de fer "d'ofici" constitueix un insult a la intel·ligència. Els Jocs van servir perquè els nostres polítics amaguessin el veritable problema de fons: l'enorme dèficit fiscal que patim de fa temps (i que continuarem patint).

PER AFEGITÓ, AQUELL esdeveniment va despertar un instint al meu entendre perillós: la indolència que deriva del xovinisme injustificat. Es va donar sortida al natural provincianisme que acumulen els barcelonins. Els Jocs, que els països avançats consideren una mena de festa major a l'engròs, van ser abillats d'operació d'alta volada. Semblava com si, comparat amb la proesa que Barcelona havia fet, llançar un coet tripulat a la Lluna fos una operació de retardats. Tothom es va posar content amb un concepte que encara avui no entenc: "Col·locar Barcelona al mapa". Amb l'arribada de turistes, massa barcelonins han passat a comportar-se com les antigues famílies de poble que (amb un orgull absolutament injustificat, ja que el mèrit era exclusiu dels seus avis) treien la vaixella de l'aparador per ensenyar-la a les visites.

EL MÉS GREU DE TOT, PERÒ (allò que mai s'hauria de perdonar als polítics que han tingut responsabilitats municipals), és haver posat el desenvolupament de la Barcelona postolímpica en mans de les forces més miserablement interessades. Després d'haver-nos-en omplert la boca tants anys, ens trobem que Barcelona ha procedit amb les mateixes arts que van provocar la destrossa de les poblacions de la costa. Barcelona no és res més que un Lloret amb ínfules culturals. Una ciutat carnavalesca, descontrolada, amb uns carrers encapçalats per unes Rambles desballestades, farcides de pallassos i botigues barates on es pot escollir entre vestits d'andalusa i toros d'Osborne decorats amb rajola trencada. Una ciutat on qualsevol ciutadà del món es considera amb dret per venir-s'hi a pixar. Bé, és el resultat d'haver deixat el desenvolupament estratègic de la ciutat a una agència de turisme pública manegada per amos d'hotels mediocres. Les conseqüències no podien ser altres: una ciutat més pròxima a Rio de Janeiro que no pas a una urbs europea.

PREOCUPA ARA QUE LES autoritats nacionals semblin decidides a promocionar Catalunya seguint el model Barcelona i aprofitant la seva embranzida. El país s'ha equivocat molts cops en la seva història. Ha perdut massa trens. Barcelona, el 1992, en va agafar un d'equivocat tot posant a la locomotora massa impresentables. A Catalunya el turisme ja representa el 13% del PIB (a França, primera destinació mundial, representa només el 7%). El següent pas consisteix a emmerdar tot Catalunya -com al seu dia es va fer amb la costa i ara s'ha fet amb Barcelona-. Tot sembla indicar que, si no es produeix un miracle, ho aconseguiran.