• Imprimir

L'ACTE D'AUTOBOMBO DEL GOVERN CATALÀ PER L'ACORD DE FINANÇAMENT

La societat civil oficial

Salvador Cardús / Sociòleg i escriptor salvador.cardus@uab.cat

L' acte d'autobombo que el govern de Catalunya ha organitzat aquesta setmana a la seva major glòria a propòsit de l'acord de finançament amb Espanya permet afegir algunes reflexions sobre la societat civil davant de la qual ha volgut exhibir la seva inflada victòria. Deixaré de banda la consideració sobre l'oportunitat i el sentit de l'acte, i de si ranejava el ridícul. Mirat fredament, ja és ben bèstia que l'acompliment de la llei -i encara a mitges, sense xifres escrites, amb la normativa per desenvolupar i un final incert- hagi de ser objecte de tanta pirotècnia comunicativa. En qualsevol cas, tot aquest excés ens recorda ben a les clares la situació d'arbitrarietat i dependència en què ens trobem, i explica per què hom se sent tan cofoi de celebrar no pas que s'hagi acabat l'espoli, sinó que sigui un xic menys abusiu.

CERTAMENT, EL QUE MÉS CRIDA l'atenció de l'acte d'autocomplaença governamental de dilluns passat és el perfil dels convidats de la societat civil catalana que hi van assistir. Segons la majoria de cròniques, la sala del Palau de la Generalitat es va omplir -amb poques excepcions- de càrrecs amb sou públic, o quasi. Aquest fet posa de manifest les característiques d'una societat civil oficial, que té ben poca cosa a veure amb allò que tradicionalment havíem entès que era i amb les virtuts que es pressuposava que tenia. Efectivament, al nostre país, la societat civil havia estat lloada -i probablement, se n'havien exagerat massa les excel·lències- a causa de la manca d'estructures de poder polític autòcton durant la dictadura. L'absència de vida política pròpia durant el franquisme va traslladar gairebé tot el protagonisme social a unes organitzacions civils que, fossin com fossin, era tot el que hi havia. I, assumint funcions de suplència, aquesta societat civil va acabar tenyida d'un compromís polític tant si era guanyat a pols com si li era atribuït gratuïtament. D'un aplec de sardanes a una vaga laboral; d'una parròquia a pagès on es reunien discretament organitzacions clandestines a una associació de veïns controlada per un partit comunista; de l'edició d'un mapa turístic en català a l'escampada d'un full clandestí, de La Trinca a Raimon... tot podia ser llegit entre línies i convertir-se en l'expressió d'una voluntat de reafirmació catalanista i democràtica. Uns ho pagaven car, a d'altres se'ls regalava l'heroïcitat.

PERÒ LA 'NORMALITAT' POLÍTICA va remoure la situació. L'arribada d'una política formal va decapitar els lideratges -en el sentit que se'ls va endur cap als nous càrrecs- d'aquella feble societat civil que no havia hagut de demostrar altra força, amb poques excepcions, que la de saber resistir. A més, la política oficial de totes les administracions va assumir en tots els terrenys, molt més enllà del raonable, una iniciativa que hauria d'haver quedat en mans civils. Segur que hi va pesar tant la familiaritat que els nous líders tenien amb els mons dels quals procedien com la tradició entrista dels partits d'esquerra per controlar la vida social des de dins. Encara no fa un parell de setmanes -és a dir, trenta anys després d'això que comento- un regidor socialista de Sabadell ha reconegut el actuals plans entristes del seu partit dins del teixit associatiu de la ciutat, sense sentir el més mínim escrúpol d'explicar-ho. I també és el que se segueix fent en el món de la nova immigració, del govern de les universitats o de qualsevol altre camp que es vulgui dòcil.

PER ACABAR-HO D'ADOBAR, LA LÒGICA DE LA subvenció pública, de la repartidora que se'n va dir, va funcionar bé durant els anys de CiU i ha seguit funcionant encara millor els anys dels dos tripartits. Tenim un país estabornit per les subvencions. Més ben dit: tenim un país que es deleix per ser estabornit a cop de subvenció. I la pregunta que no sé si ens la podria respondre Gramsci, el gran teòric de la societat civil, és aquesta: a partir de quin tant per cent de subvenció s'hauria de deixar de ser-ne, de societat civil?

COM HE INTENTAT APUNTAR EN ALTRES ocasions, no estic dient que no existeixi un país que treballa tenaçment, que crea i innova, que es compromet, que és generós amb el seu temps i els seus diners amb la comunitat. Allò que no sé és quina dimensió real té aquesta societat catalana que treballa amb independència i sentit crític, que és propositiva i compromesa amb el progrés del país. En canvi, sí que tot fa pensar que està molt fragmentada, que no té accés als llocs de representació i interlocució pública que formalment se li reserven i que, també amb alguna excepció, està mancada de lideratges clars. El cas, però, és que seguim posant massa esperances en la política oficial i potser seria necessari aprendre més d'aquesta societat civil autònoma que s'espavila tota sola. M'hi feia pensar l'entrevista de dimecres a Antoni Vila Casas en aquest diari, quan feia constar que ell no havia demanat mai ni un sol ajut a les administracions.

SIGUI COM SIGUI, HEM ACABAT creant una societat civil oficial, que és un terme que conceptualment enrampa, però que a Catalunya omple, disciplinadament, la sala d'actes del Palau de la Generalitat. Gens rar si, a més, es tractava de mostrar expectatives positives i adhesions confiades en el futur repartiment de les engrunes que, gràcies als nous recursos aconseguits pel govern, els han de caure a sobre. Desconfiat com sóc d'aquesta societat civil oficial, crec que el futur nacional dels catalans està més en les mans de la societat civil que va per lliure. Primer, perquè, en dependre d'ella mateixa, té més capacitat de risc, i la nostra aventura nacional n'és, d'arriscada. Segon, perquè, en ser també objecte de l'espoli econòmic sense obtenir-ne cap avantatge, se sap més injustament tractada. I tercer, perquè, en no deure's a ningú, pot pensar més lliurement en quin futur nacional li seria més favorable. I potser caldria que els que van més avançats en aquest camí paressin atenció als més endarrerits, formant-los i esperonant-los per tal que no defalleixin.

ARA MATEIX, I TORNANT A L'ACORD de finançament, encara sort de les veus crítiques individuals. Llegiu, per exemple, l'entrevista a Joan B. Casas, degà del Col·legi d'Economistes de Catalunya a El Temps. Més clar, l'aigua. Però, i en contrast, veieu les adhesions precipitades de la societat civil oficial i el silenci o els equilibris dels qui se senten atrapats amb el govern. No: no tota la responsabilitat de la poca ambició nacional és del govern. També ho és dels que viuen a la seva ombra, és a dir, de la societat civil oficial.