• Imprimir

UNA REFLEXIÓ DESPRÉS DE LLEGIR UNA INTERESSANT ENTREVISTA A 'LA CORBELLA'

El català de Montilla

Lluís Foix / Periodista

CARME PERIS

Recordo la primera conversa llarga amb el president Montilla. Era un diumenge d'hivern dels anys noranta, un dia nebulós, fred i humit, per un camí de terra molt a prop del Llobregat. Ell era alcalde de Cornellà i jo practicava el ciclisme per les dreceres rurals de la vora del riu quan encara no s'havien produït les transformacions urbanístiques en aquells camps que ja esperaven les grues i els paletes. Ens saludàrem i encetàrem una conversa que no puc precisar si fou en català o en castellà. Parlàrem de política, del Baix Llobregat, d'economia i no sé de quantes coses més. El vaig deixar sol amb els seus pensaments mentre jo m'arribava fins a Martorell, sempre arran del riu, per tornar amb tren cap a l'estació de Sants.

EL VAIG TORNAR A VEURE LA NIT DE l'assassinat de l'amic Ernest Lluch a altes hores de la matinada a la seu dels socialistes del carrer Nicaragua. Parlàrem poc, gairebé gens. Després, essent ministre d'Indústria, em cità un divendres a la mateixa seu del partit per dir-me que Pasqual Maragall no seria el candidat a les eleccions catalanes. El president Maragall no en sabia res i els diaris no n'havien parlat gens. Però vaig entendre que la decisió estava presa i que ell seria el candidat socialista a la presidència de la Generalitat. Així fou i avui és el president de Catalunya. No els parlaré de la seva gestió com a president ni de si la seva fórmula d'un nou tripartit que durarà fins que es convoquin les eleccions ha estat positiva o no per a Catalunya. Els vull parlar de José Montilla com un personatge que s'ha integrat plenament en el país, fins al punt que ha esdevingut el president de tots els catalans. L'ascensor social ha funcionat.

M'HA ARRIBAT A LES MANS UNA revista, La Corbella, de la Plataforma per la Llengua, dirigida per Jordi Manent, fill de l'amic Albert Manent, en què hi ha una interessant entrevista al president José Montilla que parla exclusivament del seu aprenentatge i ús habitual del català. La integració, diu Montilla, no és mai un procés immediat, sinó gradual. Dins d'aquesta gradualitat, lògicament hi ha l'adopció de la llengua i la cultura pròpies de la societat d'acollida. En la decisió hi influeixen múltiples causes, des de la progressiva identificació amb el teu nou país a la implicació en el teixit associatiu, des de la constitució d'una família a la participació política i sindical. La seva suma desencadena l'assumpció, amb naturalitat, del català. José Montilla arribà a Catalunya procedent d'un poble de Còrdova a l'edat de 17 anys. Com molts altres catalans d'avui, vingué de lluny buscant un nou horitzó vital. Formava part de la immigració peninsular que va trasplantar a Catalunya uns quants milions d'espanyols.

JOSÉ MONTILLA NO ÉS UN CORDOVÈS que s'ha fet català sinó un català nascut a Còrdova. Aquesta trajectòria vital té molt mèrit. Un mèrit que és principalment seu i de tants milers i milions de persones com ell que s'han fet catalans per voluntat i que han sabut respectar i estimar la seva nova pàtria, sense deslligar-se de la seva procedència. Però també és mèrit de Catalunya, que ha demostrat una capacitat d'integració formidable que, com deia Vicens Vives, "som fruit de diversos llevats i, per tant, una bona llesca del país pertany a una biologia i a una cultura de mestissatge".

ÉS DE JUSTÍCIA REMARCAR QUE UN dels encerts de la llarga presidència de Jordi Pujol fou facilitar l'acollida dels nouvinguts amb decisions que han resultat molt positives. Des de la política escolar fins a donar oportunitats vitals per a tots els que viuen i treballen a Catalunya. Penso que no m'equivoco si dic que el president Montilla, com tants milers de catalans, són la conseqüència d'una política que tingué en tot moment el lideratge de Jordi Pujol i també el suport gens partidista de socialistes com Joan Reventós, Raimon Obiols, Manuela de Madre i el mateix president Maragall, juntament amb altres que des de la política o des de la societat civil i acadèmica, des del PSUC fins a les parròquies, han aconseguit una extraordinària barreja identitària i humana que diu molt a favor de tots, dels que hi érem des de sempre i dels que ara hi som.

EN L'ESMENTADA ENTREVISTA A La Corbella diu: "Modestament penso que el meu exemple pot esperonar els ciutadans nouvinguts a parlar el català sense pors". I afegeix que "el català ha de ser la llengua de tots els catalans i les catalanes, independentment del seu origen o lloc de naixement".

ENS DIU MONTILLA QUE CAP LLENGUA ha d'anar en contra d'una altra ni ha de ser objecte de confrontació política. Catalunya ha evitat la guerra de llengües, conscient que amb la convivència civil no s'hi pot jugar. Declara que la presència del castellà en tots els àmbits de la vida quotidiana a Catalunya és una realitat fàcilment comprovable per a qualsevol observador imparcial. El castellà és una llengua present a la feina, a les administracions, a l'oci, als mitjans de comunicació, al carrer, etc. El català, en canvi, no gaudeix encara d'una presència suficient en sectors claus com la justícia, el món del treball, les indústries culturals, entre altres i, per això, el govern està treballant-hi.

MONTILLA DEDICA DIVERSES HORES a la setmana a millorar el català. Encara que no ho fes, ja el parla i ja se l'entén. I es fa entendre. És un home que s'ha fet amb l'esforç, amb la dedicació i amb la constància. És molt recurrent dir que José Montilla no té discurs, que parla poc, que no té un relat polític de gran abast. Diguem-ho clar: no és un orador ni tampoc un retòric. Però també es pot dir que no és un demagog ni un frívol. Costa titular una entrevista pel seu to monòton, pla i sever. En els temps que corren potser cal més silencis que cridòries, mesurar el valor de les paraules, valorar l'abast d'un error i la importància d'un encert. La política també són paraules dites en el moment i el lloc oportuns.

ES POT I S'HA DE CRITICAR LA GESTIÓ política de Montilla, com la de qualsevol govern. Per descomptat. Però penso que s'ha de reconèixer el servei que el president ha fet a la llengua catalana. Com el de tants nouvinguts en èpoques llunyanes i com els que acaben d'arribar. Recordo aquell diàleg entre Montilla i una senyora de Catalunya en un programa televisiu. La senyora s'excusava dient que no parlava bé el català i Montilla va respondre que ell tampoc. I ella replicava, "però vostè l'ha millorat molt". També ho pot fer vostè, li va respondre.

ÉS UNA ANÈCDOTA QUE EM VA ENTENDRIR, perquè reflectia la voluntat de dues persones nascudes fora de Catalunya però que són catalanes amb tots els drets i deures i que també ho volen ser parlant tan bé com puguin la llengua pròpia del país.

ÉS UN MÈRIT D'ELL, REPETEIXO, PERÒ també és un monument a la capacitat d'integració de la societat catalana. Es poden fer bromes sobre el seu accent, les formes lacòniques del seu discurs, les seves pors lingüístiques en debats improvisats. No és Nicolás Salmerón ni Winston Churchill. Però és un exemple de tenacitat i esforç que vull agrair públicament per al bé i el futur de la llengua catalana.