• Imprimir
• Enviar

ESTÀ PACTAT EL FINANÇAMENT PERÒ EL MODEL D'ESTAT NO ESTÀ TANCAT

La llarga marxa

Ferran Mascarell / Historiador opinio@ferranmascarell.com

S. SOMEKAVA

U: L'ENHORABONA, SENYORS president i conseller. Han aguantat el xàfec negociador amb dignitat i certament no els ho han posat senzill. Els contrincants han tractat de fer-los perdre la paciència i vostès han mantingut el pols. El resultat és, ateses les circumstàncies, el millor possible. Celebrem-ho, tractem de no emmirallar-nos i, en qualsevol cas, mirem d'evitar una baralla domèstica. Estalviem-nos l'espectacle de veure els molt satisfets fent el babau i els insatisfets d'ofici mostrant sense pudor el llautó partidista. No és hora de dividir la societat catalana. És hora d'encarar la molta feina que queda per fer. Entre altres coses, recuperar l'Estatut, afrontar amb decisió les derivades locals de la crisi mundial i avançar en el projecte a llarg de termini que el país precisa. Ni més ni menys.

DOS: NO HO OBLIDEM. Tot el debat ha fet evident una qüestió de fons. Pels catalans l'Estatut es un pacte polític referendat pel poble; pels altres no. Per als catalans és una eina d'autogovern que exigeix un Estat disposat a federalitzar-se; pels altres el finançament és una mena de punt i final. Els líders polítics, comunicadors i intel·lectuals espanyolistes asseguren que el model d'Estat està definitivament tancat i que a partir d'ara rien no va plus. L'Estat de les Autonomies ja ha fet el cim. Les regles del joc son aquestes i prou. I més val no insistir si no es vol donar ales als qui volem recuperar competències per a l'Estat -llei de caixes per exemple.

TRES: 'RIEN NE VA PLUS', ordenen els crupiers centrals. Confien que la societat catalana, amb els diners a la mà, s'embolicarà soleta i callarà. Saben que de les derrotes històriques en fem diades nacionals i que dels petits èxits en fem motiu de discòrdia partidària. Els partits estatals saben que els polítics catalans negocien amb Madrid en clau de confrontació electoral catalana. Han comprés fa temps aquest error estratègic que té la societat catalana exhausta i consumida políticament. Han entès que als catalans els avorreix i els atemoreix la confrontació política amb l'Estat. A Madrid, en canvi, aquestes partides les juguen amb comoditat. Saben que conquerir posicions (i beneficis) en la governació de l'Estat és una carrera de fons; saben que els catalans ens solem emmirallar en els objectius a curt termini i en les nostres coses.

QUATRE: TOCA SORPRENDRE, canviar el pas, deixar de banda el curt termini i posar les bases d'un posicionament catalanista de llarga durada. És el que desitja molta gent de tots els colors polítics. Anhelen un país plural, però mobilitzat, inconformista, decidit i rotund davant de Madrid. La gent és perfectament conscient que el finançament ha resolt un aspecte del problema però no el fons del problema. Això és el que ara toca: entendre que el finançament no ha estat la batalla final. Prou que els ideòlegs del nou espanyolisme intentaran que ens ho pensem. Prou que molts catalans tindran la temptació d'acceptar-ho. Això és el que toca: comprendre que els catalans encara tenim l'objectiu comú de conquerir més i millor autogovern i en conseqüència més Estat. Ara toca defensar amb decisió l'Estatut i emprendre una marxa decidida de configuració nacional que serà llarga.

CINC: LA SOCIETAT CATALANA està començant un període nou que s'entreveu llarg, complicat i amb molt terreny de joc per cobrir. Haurà d'afrontar, alhora, l'aplicació i defensa de l'Estatut del 2006, la reconstitució de l'espai polític català, la recuperació de la societat civil com a subjecte polític, la reinvenció d'un ideari catalanista eficaç i la conquesta de la densitat d'Estat que Catalunya necessita per garantir el futur tot abordant les transformacions que la crisi mundial comporta i els immensos reptes que el futur planteja. Això és el que cal fer ara: deixar-se anar, compartir responsabilitats, lluitar per l'Estatut, aferrissar-se a obtenir més Estat, retornar la política a la gent, engrandir la força cívica i posar al dia un catalanisme d'idees i d'acció. Tot plegat és la pedra de toc que determinarà el futur immediat de Catalunya. És el calidoscopi que hauria d'obligar de manera conjunta federalistes, sobiranistes i independentistes.