• Imprimir

L'entrevista

"Vull ser un ésser humà amb els peus a terra i el cap als núvols"

Martirio Cantant. Celebra els seus 25 anys de carrera musical

Teresa Bruna

JORDI GARCIA

Porta 25 anys dalt dels escenaris. Es diu aviat!

Quan vaig començar no podia imaginar aquests 25 anys! I continuo sent lliure, independent, autònoma, rebel... Aquesta vida m'ha permès arribar als grans que m'agradaven, des de Chavela a Compay i gent més jove com Ojos de Brujo, artistes molt diferents que m'han fet créixer. He penetrat en piles de músiques que em son afins, he conegut països que no podia ni imaginar i he rebut molt afecte. Què més puc voler?

I ha tret un disc molt elegant, per celebrar-ho...

És la versió intima de temes que m'han acompanyat aquests anys, amb Jesús Lavilla, un pianista fenomenal, i amb el meu fill, que és guitarrista. Porta 15 anys tocant amb Kiko Veneno, i també toca amb Javier Ruibal. Els arranjaments desprenen una veritat que transforma l'ànima i ens interessa molt de projectar.

Raúl Rodríguez, el seu fill, és també el seu productor! Recomano a tothom que llegeixi la carta que ell li escriu, al disc. És preciosa. ¿És per això que la primera cançó és El productor?

No. L'hi he posat perquè es el primer que vam fer amb Kiko. I és actual: avui a qualsevol que es busqui la vida li cal un productor, mai havia estat tan difícil gravar. És més fàcil comunicar un disc per internet. Que em sembla meravellós!

Però llavors, la venda...

Crec que les descàrregues s'haurien de pagar, poquet... Però és fenomenal que, si se m'acut una cosa que puc gravar a casa, la pugui ensenyar a un amic d'Austràlia. Mai s'havia unit la gent de tants llocs, i això contamina en el millor dels sentits la música, el teatre, les arts. Les fusions surten de manera paral·lela a com es viu.

De fusions, vostè en sap una mica!

He fet fusió des que vaig començar, des de Yo soy esa, en rock. Aleshores era molt agosarat fer fusions i encara més tocar la copla. Per una banda, es queixaven els puristes, i per l'altra, la gent liberal, que associaven la copla a la banda sonora del franquisme. He treballat molt contra aquest prejudici. El meu objectiu és rescatar temes que traspassen el temps, com l'estàndard de jazz, cançó francesa, cabaret berlinès... i posar-los al dia en rock, flamenc o jazz.

Quina és la seva relació amb Catalunya?

El meu primer concert amb la peineta i les ulleres va ser a la plaça del Rei, en un Grec, amb en Kiko. He treballat aquí més que en qualsevol altre lloc i m'han entès com enlloc, tant els andalusos que hi ha per aquí com els que tenen a veure amb el disseny i l'avantguarda.

Kiko Veneno és la seva parella musical?

Ell va ser el primer que va veure la Martirio dins la Maribel i vam començar a escriure cançons per a la Martirio. Amb l'Ana, la seva dona, vam fer la meva primera peineta, de cartró forrat amb paper de plata, en ocasió de la Bauhaus. Són els meus amics de l'ànima. Un altre grandíssim personatge per a mi és Chano Domínguez, que em va obrir les portes del jazz.

Qui és, en realitat, Martirio?

Martirio és un personatge que la Maribel s'inventa per treure coses que la timidesa m'impedeix fer. Té la força per dir el que la Maribel pensa. M'encanta vestir amb fantasia i imaginació, ser "la de la peineta i les ulleres". Tinc 250 peinetas i piles d'ulleres, i unes ganes boges de fer una expo perquè la gent les pugui veure.

Qui les dissenya?

Un ésser meravellós, Andrés Martín, que va morir l'any passat. Hi ha col·laborat molta gent, però fa molts anys que m'ho faig bastant al meu aire. No tinc ningú que em digui què m'he de posar o com m'he de vestir. M'ha costat molts diners, però faig el que vull i això és fenomenal!

No ensenya mai els ulls? Els té bonics!

Només quan canto Ojos verdes. Si em miren als ulls, se m'entén tot! Després continuo amb la meva intimitat i amb aquest personatge tan misteriós. A l'època en què vaig començar, tothom anava amb ulleres negres, feien underground. La peineta és un element molt andalús que es pot convertir en moltes coses, d'una reixa a una paella, té unes possibilitats creatives meravelloses. I les dones, sempre que han destacat en alguna cosa, s'han coronat el cap.

Vostè és famosa, però no mediàtica!

Sóc popular, no comercial. Em costa fer el paper d'estrella, no he nascut per ser diva. És cert que quan sóc a l'escenari em creixo, però quan em trec el vestit, continuo sent jo. M'interessa seguir sent un ésser humà amb els peus a terra i el cap als núvols. Pel carrer no em coneix ningú i és meravellós, perquè em permet fixar-me en la gent.

Al desembre cantarà a L'Auditori. Hi té convidats?

No. Aquest concert és nuesa, és síntesi, és depuració, és veritat. No vull distreure ni distreure'm. Em ve molt de gust despullar-me, saps? Que les emocions siguin viscerals.

Quins projectes immediats té?

El primer, una selecció de poesies amb José María Vitier, un grandíssim músic i poeta cubà. Tinc moltes ganes de musicar poesia, de donar pes a la paraula, crec que fa molta falta.

És actriu, oi, també?

M'agrada molt el teatre, n'he fet força i no descarto fer coses al cinema. He fet intervencions amb Pedro Olea, Rosa Vergés, Juan Bollaín...

I Almodóvar?

Tothom m'ho pregunta! No s'ha donat el cas.