• Imprimir
• Enviar

LES MORTS DE MICHAEL JACKSON I FARRAH FAWCETT I LA CULTURA ACTUAL

Masses

Ferran Sáez Mateu / Escriptor i professor a la URL ferransm@blanquerna.url.edu

DANIEL BOADA

Quantes persones d'arreu del món no es van assabentar la setmana passada de la mort del cantant Michael Jackson? Aventurar una xifra o un percentatge més o menys exacte em semblaria una frivolitat, però estic convençut que almenys la meitat de la població mundial va conèixer si fa no fa al mateix temps la notícia de la desaparició de l'artista nord-americà. Com és habitual en aquests casos, la notícia va esdevenir notícia en si mateixa, és a dir, es va subratllar fins a l'extenuació el nombre de corresponsals acreditats, la legió de fotògrafs, el nombre de primeres planes als diaris, etc. Immediatament després es van començar a fer públics rumors inversemblants, amb l'estructura trampa habitual: "Una nau extraterrestre va aterrar ahir a la Rambla de Barcelona. Aquest és, si més no, el rumor que circulava per...". Heus aquí l'epifania de la cultura de masses, compendiada en les vicissituds de la persona que va fer el disc més venut de la història, Thriller. Però, de qui o de què estem parlant exactament? Quina és la naturalesa d'aquestes masses? Són simples consumidors, en aquest cas de música i videoclips, o bé formen part d'alguna cosa més complexa?

L'ANY 2009 AQUESTES QÜESTIONS ja no ens neguitegen gaire: les considerem una anècdota que no mereix una anàlisi acurada. Fa cent anys, però, passava tot just el contrari. Personatges tan rellevants i heterogenis com Oswald Spengler, Walter Lippmann, Ortega y Gasset i Arnold Gehlen, tots sota l'allargada ombra de Nietzsche, prenien com a principal referent polític la idea de "massa", entesa d'una manera despectiva o, si més no, problemàtica. A començaments del segle XX la idea d'una cultura de masses es considerava un fenomen més aviat inquietant. Les masses del 1909, per arrodonir la referència cronològica, no eren cap anècdota: feien por a la majoria d'intel·lectuals. Els totalitarismes de dretes o d'esquerres encara no havien eclosionat, però és evident que l'ou de la serp es covava tot just enmig d'aquelles masses sense rostre, magmàtiques. Per estrany que pugui semblar, aquest debat va tenir recentment una revifalla amb la duríssima polèmica entre Peter Sloterdijk i Jürgen Habermas. Tampoc és casual que l'obra que va situar Sloterdijk en la primera línia del pensament europeu, la Crítica de la raó cínica, tingués molts punts en comú amb La decadència d'Occident, de Spengler.

LES MASSES QUE AQUESTS DIES ploren la desaparició de Michael Jackson, i també la de l'actriu Farrah Fawcett-Majors, no semblen gens perilloses, ans al contrari. Més aviat suggereixen la bassa d'oli del consum dòcil, els gustos previsibles, la incultura assumible i el gregarisme inofensiu. Però a començament del segle XX la massa era percebuda, en general, com un ens autònom voluble i imprevisible, no una suma de ciutadans individuals capaços de participar realment -és a dir, racionalment- en la vida pública. Ortega y Gasset arriba a dir coses tan radicals i perilloses com aquesta: "La misión de las masas no es otra que seguir a los mejores, en vez de pretender suplantarlos". Seguint l'herència de Tocqueville, l'opinió pública és avaluada com un fet amenaçant, pertorbador. Si, segons Ortega, que en aquell moment té una enorme influència intel·lectual, la missió de les masses és la de seguir els millors, la construcció de referents en els mitjans de comunicació ha d'estar condicionada per la tutela de les elits intel·lectuals. Per a molts, aquesta actitud resulta filofeixista o totalitària; per a d'altres, no és res més que una conclusió coherent amb l'esperit de la Il·lustració aplicat, esclar, a un molt determinat context, el de l'eclosió de la cultura de masses. Val a dir que aquesta disjuntiva conté un parany: encara que sovint sigui dur d'admetre, el nazisme és també un epígon de la Il·lustració. Ortega y Gasset, en definitiva, no diu aquí res que resulti estrictament incompatible amb el punt de partida de la Modernitat il·lustrada.

MÉS QUE D'UNA ANIMADVERSIÓ contra la idea fundacional de democràcia, l'època a què estem fent referència participa d'una sospita envers el seu nou subjecte, entès com a massa. Com Nietzsche, Spengler denuncia la il·lusió moderna de llibertat. La massa no s'adona que la veritable arma de la premsa, per exemple, no és allò que diu, sinó justament allò que deixa de dir; contra això no hi ha ni hi pot haver cap legislació restrictiva: es tracta d'un fet inevitable, impossible de corregir. La ciutadania es mou, doncs, en una esfera subordinada a les il·lusions col·lectives generades pels mitjans que, per la seva banda, no són cap entitat etèria, sinó empreses públiques i privades amb una legitima voluntat de lucrar i/o influir. Els referents emanats pels mitjans de comunicació de masses han de contribuir a fortificar aquestes il·lusions, per la senzilla raó que són inevitables. L'única alternativa a l'alienació col·lectiva connatural a la massa és... l'alienació tutelada per les elits intel·lectuals.

EN AQUESTS DARRERS CENT ANYS han mort dotzenes de Michaels Jacksons. El 24 de juny del 1935, per exemple, va morir Carlos Gardel. El Rei del Pop, el Rei del Tango... Tant és. A diferència dels intel·lectuals de començaments del segle XX, que no eren del tot idiotes, ens estem oblidant que les masses són imprevisibles, i això no sembla gaire assenyat. Fem memòria.