• Imprimir

NECESSITAT D'UNA FORMACIÓ AJUSTADA ALS REPTES DE LA GLOBALITZACIÓ ACTUAL

Cultura global

Hèctor López Bofill / Professor de dret a la UPF

Pot semblar pedant que ara proposi un canvi de paradigma en la transmissió de coneixements humanístics quan el panorama del sistema educatiu es troba tan castigat que és incapaç de proporcionar les mínimes nocions de cultura pròpia. Com abastar d'altres horitzons si les fornades actuals d'estudiants acaben el batxillerat sense reconèixer el substrat greco-llatí i judeo-cristià de la nostra tradició? Si no dominen alguna llengua estrangera europea? Si fan faltes esfereïdores en català i els fa basarda llegir algun poema de Verdaguer, de Maragall o d'Espriu? Prego al lector, doncs, que em disculpi aquest agosarament d'enfilar-me a dalt de la voluta de la sofisticació poc temps després que els resultats de les proves de sisè de primària hagin estat tan deplorables.

NOMÉS AFEGIRÉ, EN DESCÀRREC MEU, que la reflexió que segueix es troba motivada per la constatació que una formació ajustada als reptes de la globalització, és a dir, que no sols asseguri un sòlid coneixement de la cultura local i dels àmbits compartits amb les cultures veïnes sinó que s'obri als referents d'altres civilitzacions, és el camí per on sembla que transiten els models d'ensenyament secundari més avançats. Després d'haver entomat el desengany de passar d'un sistema educatiu exemplar a estavellar-nos a les darreres posicions d'Europa, almenys l'últim que cal prendre és l'ambició.

L'ENSENYAMENT TAL VEGADA ÉS un dels camps en què la sensació de reculada ha estat més lacerant, perquè contradiu un concepte de progrés associat a l'estabilitat democràtica: constatem que amb més recursos i amb més oportunitats la generació que acaba els seus estudis en el present té un bagatge inferior a les generacions precedents. Cal trobar fórmules per interrompre aquest cercle viciós i, al meu parer, una alternativa consisteix a aprofundir en els continguts (contra l'obsessió pedagògica per la metodologia) i fer-los permeables al pluralisme que, precisament, reclamen les nostres societats democràtiques i els projectes d'integració política, econòmica i cultural que, al segle XXI, proporciona el fabulós avenç tecnològic en les comunicacions. Per començar, i sense anar gaire lluny, només es tracta de remarcar que l'intent de consolidar un espai públic europeu (aquesta idea que altre cop hem percebut com a quimèrica d'acord amb els alts índexs d'abstenció en les eleccions al Parlament Europeu) només tindrà alguna possibilitat d'èxit si els programes d'estudi desborden en les disciplines socials, lingüístiques i artístiques les fronteres de les comunitats nacionals. Història de Catalunya, literatura catalana i romànic català, molt (molt més del que ara hi ha), però també molt Renaixement italià, molt Shakespeare, molt Romanticisme alemany i molta Revolució Francesa. I molt vol dir per tothom, una base essencial en els darrers cursos de la ESO i en el batxillerat amb independència dels itineraris que se segueixin i no només dirigit a les elits que són, com fins ara, les que després, en l'etapa universitària, gaudeixen d'un Erasmus, parlen dues o tres llengües a més de la pròpia i es preparen per accedir a un mercat laboral europeu.

PERÒ LA MEVA INTUÏCIÓ ÉS QUE encara cal anar més enllà. Plantejar uns coneixements humanístics en l'educació general que transcendeixin el marc de la civilització occidental, uns referents als quals en l'actualitat ni tan sols accedeix la majoria del públic universitari a les carreres de lletres. En efecte, tret de comptades excepcions (per exemple, d'alguns que vam tenir la sort d'estudiar filosofia de les religions a la UPF amb l'Amador Vega o història de l'Extrem Orient amb la Dolors Folch), quin universitari pot dir alguna cosa seriosa sobre les cavernes d'Ajanta, la dinastia T'ang, o Suryavarman II? Com dic, la proposta es limita a reiterar el que, segons els meus amics orientals, estudien a les seves escoles. Quan en una conversa amb professionals asiàtics em van explicar que, en els darrers cursos de batxillerat, havien de completar cronologies en les quals, en filosofia, als segles VI-V aC apareixien Buda i Confuci al costat de Parmènides, Heràclit i Sòcrates i, al segle XIV, en història de l'art, parlaven de Giotto i també del pavelló d'or construït amb el patronatge del shogun Ioshimitsu, vaig reconèixer que la nostra societat estava condemnada a la ignorància i que ells es trobaven en una posició privilegiada per relacionar-se amb qualsevol comunitat d'aquest planeta cada cop més petit.

ENS VANTEM D'UNA RETÒRICA QUE predica la igualtat de consideració dels fenòmens culturals, el respecte per la diversitat, l'interès pels relats històrics i religiosos d'altres pobles, però els nostres programes educatius continuen engabiats en l'etnocentrisme. La visió conservadora i reduïda dels avatars de la humanitat -com hem vist d'altra banda també superficial i incompleta quan es tracta de conèixer els codis que han nodrit Europa en els darrers tres mil·lennis- és del tot insuficient tant per conviure a la Catalunya multicultural del segle XXI com per participar com a comunitat capdavantera en el discurs global que es teixirà a les properes dècades. Al meu argument es pot oposar que a l'encara país més poderós del món i en un dels més multiculturals, els Estats Units d'Amèrica, mai no han tingut gaire interès a saber què passa a la resta del món i que a les seves aules la història comença amb la declaració d'independència de 4 de juliol de 1776. Però també és veritat que l'hegemonia militar americana ha topat amb seriosos entrebancs cada vegada que han obert un conflicte sense entendre el context cultural amb el qual s'enfrontaven, i això val tant per al Vietnam, com per a l'Iraq.

EN ESSÈNCIA, PENSO QUE LA globalització comporta una allau d'oportunitats d'intercanvi cultural a partir del qual construir societats avançades i plurals i que als Països Catalans, en tant que societats tradicionalment inquietes, obertes a l'exterior, i ara ja inevitablement diverses, podríem aspirar a dotar-nos dels instruments de recerca i de pedagogia que ens permetessin, sota aquesta nova perspectiva de les humanitats, recuperar posicions en la formació dels nostres professionals i dels nostres ciutadans. Tenim precedents il·lustres: n'hi ha prou de recordar que el fundador del català literari, Ramon Llull, va bastir ponts de diàleg entre el cristianisme, el judaisme i l'islam, o que un dels màxims especialistes en cultura sànscrita del segle XX fos el també mallorquí Joan Mascaró, traductor de les Upanishads i de la Bhagavad Gita. Aprofitem totes les figures d'aquest panteó de la saviesa, o almenys promoguem que les properes generacions les coneguin i les estimin.