• Imprimir
• Enviar

Europa

Josep Maria Ballarín / Capellà i escriptor. Autor de 'La flor de l'esperança' (L'Albí)

XAVIER PORRATA

Fa uns anys vaig estar per Brussel·les, on s'hi couen molts dels cigrons que hem de menjar els de la Unió Europea. Em vaig fer un embolic i encara no n'he tret l'aigua clara de tants consells, conselleries, comissariats, subcomissariats, comitès, subcomitès i què més vulgueu. Un dels nous edificis tenia esquerdes, no vull fer-hi gresca.

A BRUSSEL·LES, NATURALMENT, HI PARLEN FRANCÈS, a Estrasburg, allà on aniran a raure aquells que ha elegit el poble sobirà, també parlen francès. Talment s'ho creien els Capets, els Richelieu i el De Gaulle, la salvació d'Europa ha de venir de la França que s'ha rosegat un tros de cada una de les nacions veïnes. Gairebé estic segur d'allò que hi havia en la difunta Constitució, després de dir que les arrels d'Europa són a Grècia i Roma, hi afegeix el Despotisme Il·lustrat, que és la manera de governar els rucs amb la tralla dels savis.

COMENCEM PER GRÈCIA. ALLÀ NO TOT FOREN democràcies, cada ciutat era independent, se la campava a la seva, i Grècia va donar tant la dictadura del sabre com la del garrot. Això sí, els grecs estossinaren els perses sabent que defensaven la llibertat, i més la que hi havia a Atenes. Allò sí que era democràcia directa. A Sòcrates el va jutjar i condemnar a mort un jurat de mil cinc-cents jutges. He dit mil cinc-cents. I el filòsof va tenir la grandesa de dir que havia obeït les lleis d'Atenes a bones i ara les obeiria a males. Aquesta la sap tothom, però és poc sabut que un jurat de la mateixa mesura i mena va condemnar Aristòtil a mort. Aquest, que sabia manegar-se la filosofia, va fugir d'Atenes per estalviar-li una altra vergonya com la de Sòcrates.

A MÉS DE LA DEMOCRÀCIA, DE GRÈCIA n'hem rebut allò que aprens només de viure més o menys a prop de la Mediterrània. La mesura de les coses en un món en el qual no n'hi ha cap de gegantina i la proximitat dels déus que s'embolicaven en aquesta terra com uns canteules qualsevols.

I VINGUÉ ROMA ESCAMPANT L'IMPERI arreu d'Europa, sabent-se destinada pels déus a tan alta feina. A més de la dèria de fer carreteres, Roma ens va deixar l'estructura de les regions, les províncies i els municipis. Endemés d'una veneració als déus dels quals havia rebut el destí imperial. Aquesta cultura romana va xocar amb la dels bàrbars, que no comptava per territoris sinó per tribus de fidelitat al cap, amb una llei potser més directa, per exemple, entre els víkings.

PERÒ EN VA ARRIBAR UNA. Només amb tres-cents anys de jugar-s'hi la pell, uns creients nouvinguts van canviar l'Imperi. Hi havia un sol Déu, com deien els estoics, però no era un Déu garratibat, tenia prou tendresa per fer-se home. I foren més de mil anys de bisbes, diòcesis , parròquies, monestirs i catedrals. A més a més anaren batejant els bàrbars, i si hem de definir aquests més de mil anys, són la història d'uns homes que cercaven les benaurances muntats a cavall amb tota la passió sense fre. Foren segles de grans sants i de grans pecadors, però ningú no podrà dir que les agulles de les catedrals siguin fetes per gent mediocre, i justament en aquests segles va existir Europa, l'Europa que ara busquem i no trobem, unida en una sola cristiandat, amb la creu ficada a cada racó de les cases d'aquests parracs de món. No cal dir que el fanatisme dels que van fer la Constitució Europea ni va voler parlar-ne.

MALGRAT QUE ELS POLÍTICS CANTIN VICTÒRIES, més valdria que callessin, que els han clavat una bona repassada amb les abstencions. Per dir-hi la meva. Europa tal com se l'emprenen no té sortida. En fan una qüestió de repartir cigrons, com deia, i els cigrons o calés són egoistes. Una unitat mai no s'aconseguirà des dels egoismes, caldria trobar una unitat en els valors morals, els de Grècia, els de Roma, els dels medievals. I Déu ens guardi de despotismes il·lustrats o sense il·lustrar.