• Imprimir
• Enviar

LES RELACIONS CATALUNYA-ESPANYA A PARTIR D'UNA PATOLOGIA DESCONEGUDA

Orsians

Carles Boix / Professor de política i afers públics a la Universitat de Princeton boix.princeton@gmail.com

GUILLEM CIFRÉ

Acasa nostra se sol justificar la secessió de Catalunya amb dos arguments de pes: la defensa de la llengua i l'espoliació fiscal. Hi ha, però, un tercer motiu, tant o més poderós, que curiosament ha quedat amagat del debat públic: la salut o benestar mental dels catalans.

LA PERMANENT SITUACIÓ DE MINORIA en què el país viu a Espanya aboca els catalans a patir tota mena de xacres psicològiques de molt mal passar. Algunes són ben conegudes: per exemple, la bipolaritat esquizofrènica, que ens fa navegar entre la prudència extrema (aquell seny tan lloat a la premsa espanyola en moments de crisi peninsular integral) i l'arrauxament propi d'un dinar en família (normalment seguit de l'ensopiment que acaben causant el vi i l'allioli que van precipitar els esgarips independentistes proclamats durant l'àpat). Altres patologies han passat més desapercebudes, tot i ser dignes d'un magne estudi antropològic. L'orsianisme n'és una i potser de les més pròpies i singulars del país.

DESPRÉS D'EXERCIR DE LÍDER INTEL·LECTUAL del catalanisme durant una dècada llarga, cap a l'any 1920 Eugeni d'Ors va abandonar Barcelona i la defensa de l'autonomia catalana en resposta a un seguit de picabaralles de poca volada, com correspon a l'autonomia esquifida que sempre li ha tocat al país, amb Puig i Cadafalch i bona part dels dirigents polítics i culturals del moment. La trajectòria de Xènius, que finalment el va portar a fer de "jefe nacional de Bellas Artes" de la Junta de Burgos, ha tornat a aixecar el cap en els últims anys entre alguns d'aquells intel·lectuals que, com D'Ors, havien fet d'un cert catalanisme (el "no nacionalista" que dirien ells) el vehicle d'una renovada visió de la Catalunya-ciutat (ara passada pel dubtós aggiornamento del 68). I és que l'orsianisme, aquest adéu desairat a la pàtria d'origen, no és, en cap de les seves varietats, boadellistes o d'altres menes (incloses les d'alguns expolítics del país), un producte casual o arbitrari, sinó simptomàtic de la mena de país que som.

L'ÈXIT DE L'EMPRESARI ES QUANTIFICA en diners. La vàlua del futbolista es compta en gols. Tot això és objectiu i mesurable. Per contra, l'intel·lectual i l'artista viuen, directament, del reconeixement públic, una cosa, per definició, subjectiva, etèria i volàtil. Abans del XIX, art, pensament i nació anaven deslligats. Els pintors i músics amb aspiracions voltaven per Europa buscant el favor d'un petitíssim estrat de mecenes, fet de papes, prínceps i ducs de l'època. Tanmateix, amb l'emergència de la premsa i la consolidació de la nació moderna a partir del 1800, el públic va canviar, en nombre i en interessos. El creador d'idees va passar a dirigir-se a una gran massa de lectors i consumidors. I s'hi dirigí com a educador, com a home-que-pren-partit, com a, en definitiva, veu que havia d'expressar i articular la nació -congregada a les tertúlies, lectora de diaris, crítica amb les noves exposicions impressionistes, empipada amb la darrera plaça dura de l'ajuntament de torn.

ARA BÉ, ARTICULAR LA NACIÓ OBLIGA a afirmar la pròpia superioritat en intel·ligència. Fent servir el plural majestàtic, Ors ho va glossar sense gaire embuts: "Voldríem parlar com Demòstenes, escriure com Boccaccio, pintar com Leonardo, saber el que Leibniz sabia, tenir com Napoleó un vast imperi... Voldríem ser Goethe". L'intel·lectual no solament demana l'atenció del públic. Li exigeix lleialtat. L'intel·lectual construeix un programa per fer-lo complir. Luter va clavar les seves tesis a la porta de l'església de Wittenberg per cridar els fidels de bona voluntat a l'acció. Les gloses orsianes mai van ser un pur divertimento estètic -fins i tot quan anaven disfressades de l'humor que es fa servir per dissimular la imperiosa necessitat de reconeixement públic de l'autor.

NATURALMENT, LA PRETENSIÓ DE DIRIGIR el públic lector genera tota mena de fums grotescos. I quan el fracàs arriba, i sempre arriba, tard o d'hora, els efectes psicològics són temibles. La falta de reconeixement se sent com un esdeveniment humiliant. La vanitat de l'esteta i director de la nació punxa com un globus. La progressiva pèrdua del favor del públic es viu com una traïció, feta de noms concrets (els crítics, és a dir, aquells que es van quedar a les portes de ser intel·lectuals), que han conspirat per destruir l'individu que havia provocat la seva enveja. Tot aquest procés que porta del bufament més gran al ressentiment més amarg no és sorprenent. El món sencer en va ple. Però a Catalunya pren un punt originalíssim, molt peculiar.

EN UN PAÍS NORMAL, SOBIRÀ, estatalitzat, la temptació de negar la pròpia nació o d'identificar-la amb un món ridícul i banal ni tan sols passa pel cap de l'artista més pagat de si mateix. Un exemple trivial: les amenaces de Meryl Streep d'abandonar els Estats Units si guanyava McCain van merèixer la riota generalitzada del públic americà. Un cas de més pes: l'intel·lectual alemany, afeixugat per l'Holocaust, no nega per això la seva identitat sinó que simplement la reconstrueix fent servir el vaguíssim concepte del patriotisme constitucional. En canvi, quan el país està a mig fer, quan la nació lectora és solament una part de la comunitat nacional, com és el cas de Catalunya, l'artista té la via fàcil de qüestionar la identitat mateixa d'aquell públic que decideix girar-li l'esquena per motius potser purament estètics o pel mer esgotament que provoquen la seves constants facècies vanitoses i puerils.

L'EDITOR I AMIC QUIM TORRA em va suggerir fer servir el terme òrsides en comptes d'orsians per referir-me als nostres intel·lectuals autoexiliats. L'hi agraeixo. Però, el terme òrsides té una tonalitat tolkeniana pròpia de Mordors i Saurons que el fa inapropiat. I és que el problema no ve dels nostres artistes, que no podran escapar mai dels pecats consusbtancials a la seva professió, sinó del nostre país, que viu una situació de dependència que necessàriament eleva la vanitat derrotada a categoria de política general.