• Imprimir

Semàfors

Xavier Roig / Enginyer i escriptor. Autor de 'La dictadura de la incompetència' (La Campana) xroig.avui@gmail.com

CARLOTA BOADA

La manera com els nostres mitjans han informat de l'afer dels parlamentaris britànics pot portar a pensar que aquell sistema és corrupte. I res més lluny. Si algun Parlament s'acosta a la perfecció, aquest és el de Westminster. Els parlamentaris britànics carregaven determinades despeses perquè en el càrrec hi va inclosa una quantitat de lliure disposició. Però, com que d'aquest privilegi se n'ha fet un mal ús, toca reformar el mecanisme. No en tinguin cap dubte: el reformaran i, de tot l'enrenou, la democràcia britànica en sortirà reforçada.

PERÒ ÉS TÍPIC DE LES SOCIETATS democràticament subdesenvolupades que la seva premsa intoxiqui amb les pífies que es cometen a l'exterior, mentre obvia les irregularitats internes. Recordo que, a la dècada dels noranta, Argentina no dormia preocupada per l'últim pet de Bill Clinton, mentre Menem anava fent la seva. A nosaltres ens succeeix alguna cosa similar. Com que l'afer de les despeses dels parlamentaris britànics l'ha destapat el Daily Telegraph, La Vanguardia escriu: "Ni internet, ni blogs, ni ciudadanos periodistas pueden suplir a los diarios". Hi estaria totalment d'acord si l'asseveració acabés amb a frase: "Siempre que estos diarios no sean los de Barcelona". Amb això vull dir que, si els nostres periodistes no tiren de determinats fils catalans (com ha fet el Daily Telegraph amb els britànics), no és perquè de fils ens en faltin. Sovint, servidor s'ha de connectar amb alguns diaris electrònics de fora (alguns, repugnantment anticatalans) per poder saber algunes de les coses que es cuinen a casa nostra, i que aquí se censuren. Això sí, de semàfors verds a determinats individus -d'aquells que, per exemple, sense posar un euro de la seva butxaca, s'erigeixen en portaveus de l'aviació privada- se'n reparteixen tants com vulguin. Els vermells sempre s'engalten als indefensos, o a personatges estrangers que no saben ni que existim. Pax palermitana.

MOLT ES PARLA DE LA NECESSÀRIA REGENERACIÓ de la classe política. Poc es parla de la imprescindible regeneració del nostre periodisme. No crec fer ciència-ficció si asseguro que l'afer destapat per la premsa britànica mai s'hauria ventilat aquí. Per les raons que vulguin: diaris subvencionats, periodistes cortesans, periodistes bons professionals però amenaçats, autocensures, censures directes, etc. Als restaurants barcelonins no és fa difícil veure periodistes i polítics compartint taula en franca i alegre companyonia. Sovint es tracta d'un polític impresentable, que mereixeria ser criticat fins a la defenestració. Però aquí tot s'hi val. Pels nostres vorals, la conxorxa político-periodística ha arribat a uns límits intolerables. El resultat és que totes dues castes conformen mecanismes corporatius interdependents i mútuament sustentats. Que sobreviuen gràcies a un contribuent perplex i indignat, que no sap com fer-s'ho per escapar del sistema.

EN DEMOCRÀCIA, LA LLIBERTAT D'INFORMACIÓ (cosa que vol dir inevitablement disposar d'una bona premsa escrita, audiovisual, per ones, per internet, en paper..., tant se val!), no és un simple formalisme. La llibertat d'informació és un dels fonaments del sistema. Una democràcia sense una bona premsa no és una veritable democràcia. Aquest és un problema que Catalunya no té resolt. Personalment, començaré a entreveure aires de canvi el dia que el nostre periodisme reservi els semàfors vermells per als cacics que habiten en el quadrat màgic delimitat pel Besòs, el Llobregat, el Tibidabo i el mar. La resta, ja em perdonaran, són punyetes.

P.S. ESCRIC AQUEST ARTICLE EL DIMECRES 27 de maig al matí, abans del partit del Barça. Catalunya Informació obre el butlletí de les onze amb les prediccions del resultat que fan el president Montilla i l'alcalde Hereu. Informació de qualitat. I sense blocs electorals, sí senyor!