• Imprimir
• Enviar

L'entrevista

"A França vaig descobrir la cançó i la interpretació"

Anna Roig Cantant del grup L'Ombre de Ton Chien

Ismael Carbó

JOSEP LOSADA

Per què en francès?

La meva mare és francesa, vaig anar a França a fer un Erasmus i ja hi vaig fer la resta dels estudis. Arran d'això es pot dir que a França vaig descobrir la cançó i la interpretació musical, que em va captivar, i vaig començar a escriure textos i a musicar-los, a investigar, a revisar els grans de la cançó francesa... Per això en francès, i també en català.

Dedicada plenament a L'Ombre de Ton Chien?

Faig classes de música, també, però estic dedicada plenament a la promoció del disc, lligant actuacions, concerts...

¿Els seus referents musicals, doncs, van canviar a França?

Havia sentit alguna cosa de música francesa per la meva mare, però no coneixia ni noms ni cançons...

Brel, Brassens...?

Sí, són els que m'agraden més, i també els joves, que parlen de les mateixes coses que nosaltres.

Vostè té ganes de dir coses...

Vaig descobrir gent que amb cançons deia coses i que les deia sobre l'escenari i que les cançons s'interpretaven. En la cançó he trobat la manera de dir coses que tinc ganes d'expressar, fer-ho sobre l'escenari i compartir el meu món amb les persones que vénen a veure'ns. M'agrada el teatre i la música i vaig trobar la fusió de les dues coses.

El rock s'ha convertit en l'opció majoritària dels grups catalans. ¿Se sent fora d'aquesta tendència?

Cada cop hi ha més grups de música en català que trien fer coses diferents. Potser la cançó reivindicativa ha estat present durant molt de temps i ara hi ha ganes d'expressar amb cançons i en català altres coses. El panorama musical és molt viu i hi ha molta gent jove com nosaltres. Sempre he pensat que tenia ganes d'aportar alguna cosa diferent i veig que ho podem fer i, a més a més, és un panorama que també aposta per fer coses diferents.

¿És difícil trobar companyia per fer aquest viatge de música en francès?

En el nostre cas tot ha estat molt natural. Ha estat un seguit de casualitats en què ens hem anat trobant les persones que ens havíem de trobar i anem junts des del principi. Quan jo era a França, un dia em vaig atrevir a cantar en una festa i precisament aquell dia havia pujat en Magí Batalla, guitarra i productor del nostre grup, que en veure-ho va dir que havíem de fer alguna cosa. Al principi érem ell amb la guitarra i jo, sobretot com una idea. Vam buscar més gent: Carles Sans, pianista; Ricard Parera, bateria, tots gent del Penedès que, a més, ja ens coneixíem. Després s'hi va afegir Carles Munts, contrabaixista.

Té algun referent a l'hora d'interpretar?

Quan hem versionat Brel, a Le suivant per exemple, nosaltres ho hem fet amb un ritme més rocker, que s'escapa una mica del món que ell retratava a la cançó, a la cua dels clients d'un prostíbul. En cada cas mirem primer com hem de fer cada cançó. I amb les meves, passa el mateix: jo em creo el personatge...

Per què el nom?

És l'última frase del Ne me quittes pas. Nosaltres buscàvem un nom prou suggestiu i a mi aquesta frase m'havia colpit molt... Acabar una cançó dient "seré l'ombra del teu gos, però no em deixis..." és fort.

On es troben més a gust fent els concerts?

Nosaltres vam estar fa un parell d'anys al Llantiol, on tornarem aviat, i vam estar molt a gust en aquest ambient de cafè teatre. Ens agrada prioritzar l'escolta, en un auditori, en un cafè teatre, en un teatre o en un bar. És impressionant ser en un bar ple de persones que estan escoltant en silenci. També faig explicacions entre cançó i cançó per jugar una mica amb les històries.

Jugar?

Fins ara fèiem servir aquest recurs amb les cançons en francès, per no haver de traduir i que la gent entengués la lletra. Feia una mica un personatge entre innocent i de suggerir...

¿I amb una actitud una mica naïf, també?

Jo a vegades dic que transformo la meva vida en la vida d'algú altre, disfresso les coses, faig grans les petites o petites les grans. La meva visió és naïf perquè vull dir les coses amb paraules senzilles.

La música del seu grup manté un to intimista. ¿Aquest és el registre en què es troben a gust?

Les cançons surten de mi, són sentiments que em bullen per dins i que, escrit i ben escrit, serveixen per aclarir les idees i, a més, sovint són coses que altres persones també viuen. És com anar al teatre i deixar-se endur per la vida dels personatges, que poden ser situacions molt diverses, còmiques, tràgiques, absurdes... Tinc una cançó, Trini Sánchez Mata, que diu: "[...] Em dic Trini Sánchez Mata, però em diuen Trini, Trini la que mata...". Jo no sóc capaç de matar ni una formiga, però, per què no posar-me un vestit per explicar cantant una cosa que no té res a veure amb mi, encara que el subconscient, ja se sap...