• Imprimir

LA PEL·LÍCULA 'LA SOMBRA DEL PODER' I EL FUTUR DELS DIARIS EN L'ERA DIGITAL

La premsa escrita

Jordi Coca / Escriptor i professor emèrit de l'Institut del Teatre

SALVADOR ANTON

Fa poques setmanes s'ha estrenat a Barcelona la pel·lícula de Kevin Macdonald La sombra del poder, que en realitat és l'adaptació nord-americana d'una sèrie que Paul Abbott va rodar per a la BBC. Es tracta d'un thriller sobre el món del periodisme d'investigació i té molt a veure amb les diverses variacions cinematogràfiques que s'han fet al voltant de Nixon i el cas Watergate que van investigar els periodistes Woodward i Bernstein per al Washington Post. L'interès de Hollywood per aquell afer i l'àmplia repercussió que va tenir arreu, il·lustren perfectament bé un principi narratiu anomenat justícia poètica. És a dir: en una obra de teatre o en una pel·lícula, per molt que s'hi descrigui una societat corrompuda i amb comportaments escandalosos, el conjunt serà acceptat per les forces més conservadores si en la conclusió el mal és castigat i apareix algú honest que salva el sistema i, per tant, el purifica. Tot el teatre castellà del Segle d'Or i una bona part de la producció comercial que ara es fa a Hollywood funcionen així, Rambo inclòs.

AL MARGE DELS VALORS ARTÍSTICS DE la pel·lícula de Kevin Macdonald, del mimetisme en relació amb el cas Watergate, de la capacitat de seducció que té el gènere del periodista investigador que posa al descobert les pústules de la corrupció política -amb prestigiosos precedents que ara no fan al cas-, i al marge de la manifesta habilitat dels guionistes i intèrprets, cal destacar el final de La sombra del poder: la jove periodista Della Frye, que inicialment es mostra més partidària de la premsa online que de la tradicional en suport paper, acaba admetent davant Cal McAffrey, el periodista diguem-ne antiquat que interpreta Russell Crowe, que aquella notícia (haver posat al descobert els crims i les podridures polítiques provocades per la privatització de la guerra, tal com per cert es va fer a l'era Bush?) és "massa important" per ser oferta online. La notícia a què ha dedicat dies i dies de tossuda recerca es publicarà, doncs, en paper, però aquest missatge es matisa de seguida, perquè el periodista tradicional, mig bohemi, desordenat, solitari i una mica allunyat del món real, que no ha dubtat a dir la veritat tot i que això suposi la fi política del seu amic, acaba vagament aparellat amb la jove col·lega de la premsa online. Passat i futur units en un present ambigu i a la recerca d'un sistema de treball qui sap si basat en la multiplataforma; és a dir: una divisió de continguts que nodreixi indistintament tant el diari en suport paper com el digital? Tot plegat és ingenu i real alhora, i una fórmula infal·lible al cine nord-americà que pregona la divisa, en ella mateixa indiscutible, que la premsa lliure i honesta sempre propicia un exercici de democràcia purificadora.

TOT AIXÒ ÉS PER INTRODUIR UNA QÜESTIÓ ara mateix candent i que té a veure amb els problemes de la premsa escrita. Perquè, efectivament, no és cap secret que els mitjans de comunicació passen, arreu, per dificultats serioses: d'una banda hi ha els problemes econòmics que deriven de la reducció actual de la publicitat a causa de la crisi financera, cosa que té un gran pes en els balanços de les empreses. Per entendre la dimensió d'aquest canvi només cal constatar la reducció dràstica que ha experimentat la premsa gratuïta que, lògicament, viu d'aquests ingressos i que fa dos anys semblava destinada a fer desaparèixer els diaris de pagament. Però també hi ha altres problemes, entre els quals es poden esmentar el pes de determinades plantilles que no s'han adaptat als canvis tecnològics; el poc increment de lectors joves, la majoria dels quals semblen preferir les xarxes digitals i els suports online?

ARA BÉ, DEIXANT DE BANDA DE LES QÜESTIONS empresarials i tecnològiques, i prescindint per un moment de l'evolució social pel que fa a les preferències a l'hora d'informar-se, el sector també passa per una crisi de credibilitat a causa d'adscripcions ideològiques massa clares, i per la fatiga que ha provocat un discurs informatiu que, sempre en termes generals i salvant tantes excepcions com calgui, ha acabat banalitzant una part important d'allò que es diu. De fet, se'ns ha volgut convèncer que passant superficialment els ulls pels titulars, per la fotografia i pel destacat d'una o dues frases en negreta, ja estem informats. Això, i un concepte de notícia empès per la televisió i que s'apropa perillosament a la demagògia, han dut la premsa a la crisi actual. Alguns d'aquests problemes potser són endèmics, com ara les dependències ideològiques, però n'hi ha d'altres de nous i, en tot cas, sembla un fet indiscutible que els darrers anys força diaris han caigut en dos principis erronis. L'un té a veure amb l'hegemonia de la imatge, de la fotografia, el pes de la qual és tan gran que només reclama un simple comentari escrit a peu de fotografia? L'altre té arrels molt profundes en la societat on vivim, i passa per creure que la millor notícia és l'espectacle superficial, morbós i intranscendent.

NO SABEM DEL CERT SI TOTS PLEGATS acabarem llegint la premsa al telèfon mòbil o en qualsevol altra pantalla, però, al marge del suport que preferim, potser caldria recordar allò que el 1961 deia Arthur Miller, que un bon diari és una nació parlant-se a ella mateixa, o bé la idea de Walter Lippmann, periodista i comentarista polític nord-americà, segons el qual el periodisme no es pot fer al marge de la veritat i està íntimament lligat a la idea de democràcia. Són coses sabudes, idees molt generals, i aparentment La sombra del poder també ens diu el mateix, però ja indicàvem que a la pràctica el mecanisme retòric de la pel·lícula capgira el missatge i el fa tranquil·litzador i convencional. Ara bé: no oblidem que a la vida real, amb els fets verídics i lluny de qualsevol mena de ficció, també podem caure de seguida en informacions que diguin el contrari del que aparentment estan dient. Tot depèn del tractament que es dóna al succés, de com es dibuixa el context d'allò que s'està comentant, de qui ofereix determinades notícies, de la paginació, que no és innòcua, de la reiteració en un tema?

JUSTAMENT A CAUSA DE TOT AIXÒ sembla lícit que ens demanem si un dia podem ressuscitar els vells costums i algunes necessitats que ara mateix semblen desterrades. Per exemple, i exagerant els trets per fer-los ben visibles: ¿no podria passar que els diaris de paper tornessin a ser vehicles de reflexió i no tant el butlletí d'algunes novetats del dia de la premsa gratuïta? O dit d'una altra manera: al marge de la conjuntura econòmica actual, ¿la solució a la crisi de la premsa escrita i editada en paper no deu passar, tal com em deia fa pocs dies una jove periodista, per un canvi de model que propiciï un punt de trobada entre les notícies i els articles de fons, les informacions puntuals i les anàlisis dels experts, les cròniques i els informes qualificats?? Doncs potser sí, potser el futur passa per les solucions raonables.