• Imprimir

DESAFECCIÓ POLÍTICA DELS CATALANS I CRISI DE LA DEMOCRÀCIA

Ideologia i pràctica política

Jordi Porta / President d'Òmnium Cultural

Es parla molt de la desafecció política dels catalans i es podria dir que estem vivint una certa crisi de la democràcia en tant que implicació de la ciutadania en els afers col·lectius. Crisi de la democràcia en el seu funcionament, però no del sistema de valors que comporta i que ha de regir la convivència social. Allò que està en crisi és la forma concreta com s'apliquen aquests valors en un moment i en uns espais determinats. Hi ha factors d'aquesta crisi que són generalitzables pràcticament arreu del món. La democràcia recolza sobre l'opinió pública i les modernes formes de comunicació i de creació de l'opinió pública han variat substancialment en els darrers temps. D'altra banda, la complexitat dels problemes que s'han d'atendre des del poder polític, la ja famosa globalització, etc., són alguns dels elements que explicarien la necessària actualització del sistema operatiu que pugui portar a la pràctica els valors democràtics.

DE TOTES MANERES, NO EM VOLDRIA ara referir a aquests elements sinó a uns que em semblen fins i tot més bàsics i que no són tan sovint objecte del debat públic. Em refereixo a les contradiccions entre les ideologies confessades i les pràctiques realitzades per aconseguir el poder. No és que em vulgui afegir, però, a les crítiques sense matisos que es dirigeixen als polítics en general, en un exercici que s'ha acabat convertint en l'esport predilecte de molts opinadors i comentaristes dels mitjans de comunicació. Fer política des del marc institucional és una tasca molt difícil i moltes vegades és exercida des d'un autèntic esperit de servei. El problema és, crec jo, més de fons.

L'ANÀLISI POLÍTICA HA DISTINGIT sempre entre ideologia, programa, estratègia i tàctica polítiques. La ideologia respondria a una visió determinada del tipus de societat considerada més justa i adequada pels ciutadans. I en això consisteix la divergència de posicions que és la base per a la creació de partits polítics diferenciats, els quals ofereixen la seva visió particular als ciutadans, especialment en les conteses electorals. Per aplicar aquests valors en un moment determinat s'estableixen els programes i per portar-los a la pràctica hi ha les diferents estratègies i tàctiques polítiques. Tot això ja és ben sabut. Per exemple, en aquests moments, el problema del catalanisme em sembla que és més de divergències estratègiques entre els uns i els altres que no pas de diferències ideològiques sobre els objectius finals, en bona part compartits. I aquí rau la nostra feblesa. Atès que democràticament només tenim a Catalunya la possibilitat d'aconseguir una majoria social que unitàriament defensi el marc institucional que necessitem, les divisions estratègiques que es palesen cada dia ens debiliten davant del poder real de Madrid. I en aquest context, allò que de vegades resulta difícil d'entendre és la coherència entre les proclamacions ideològiques i les actuacions concretes.

LES CONTRADICCIONS, PERÒ, SÓN més evidents en alguns casos del marc espanyol i a un altre nivell. S'han produït darrerament alguns fets que incrementen el desconcert dels ciutadans. Després d'haver passat anys defensant com a diferenciats els valors ideològics de l'esquerra enfront dels de la dreta conservadora, ara ens trobem al País Basc que els dos partits espanyols, PP i PSOE, que representen aquestes diferències fonamentals, formen a la pràctica una coalició per fer fora del poder el partit que, sense aconseguir la majoria suficient, havia guanyat les eleccions. I és evident que l'argument del PSE que després de més de vint-i-cinc anys convenia un canvi d'aires a Ajuria Enea no el deu voler aplicar el PSOE a realitats com Andalusia o l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona. Pel que fa al discurs dominant a certs mitjans de comunicació espanyols, ens havien dit que el nacionalisme no era una ideologia sinó una perversió del pensament polític, en el millor dels casos un pur sentiment, i ara resulta que l'eix fonamental de confrontació ideològica és el del nacionalisme espanyol enfront del nacionalisme basc.

EN UN ALTRE ORDRE DE COSES també es pot observar que el PSC, després d'aconseguir una important victòria a les darreres eleccions generals amb 25 diputats al Congrés, han aconseguit dos ministeris que sembla que només serveixen per a la promoció de les persones que en són els titulars però que no tenen cap influència, tot i compartir el govern, en la millora de les difícils relacions que, pel que sembla, hi ha entre el govern espanyol i la Generalitat respecte a l'aplicació de l'Estatut i a la resolució del sistema de finançament. On queden, doncs, les fidelitats als partits als quals estan adscrits?

LA FAMOSA SOCIETAT LÍQUIDA de Zygmunt Bauman sembla que s'estigui vivint en la política de cada dia. La solidesa de les conviccions i de les fidelitats, a l'interior dels partits polítics, està diluint-se i deixant pas a actuacions que semblen mogudes per motivacions personals allunyades de la coherència ideològica. Seguint per aquest camí, es pot arribar a pensar, fins i tot, que el fet de formar part d'un projecte espanyol en comptes de català o basc té bàsicament el motiu que allà hi ha moltes més possibilitats d'un lloc privilegiat en el poder. Perquè és evident que les ofertes sempre podran ser millors i més diverses en el marc espanyol que en el català o en el basc mentre continuem en un Estat espanyol amb l'arquitectura actual.

ÉS CERT QUE HI HA D'ALTRES MANERES de canalitzar les inquietuds i les conviccions sobre el futur d'una societat més justa. Moltes iniciatives socials i culturals de la societat civil en són un exemple. I Catalunya viu en aquests moments un esclat d'aquestes iniciatives, probablement massa disperses i poc coordinades. Però això no treu que la vida dels partits polítics és fonamental i que no podem suplantar els mecanismes bàsics sobre els quals recolza la vida democràtica des de fa més de dos-cents anys.

TORNEM, PER TANT, AL PRINCIPI. La democràcia es basa en uns valors que sempre són parcialment o insuficientment aplicats en cada moment històric i en cada lloc concret. En aquests moments, sembla que cal reactivar la nostra capacitat autocrítica per tal de regenerar les pràctiques polítiques del dia a dia. I l'abstenció o el "ja s'ho faran" és donar el vot a la continuïtat d'aquelles coses que som prou conscients que caldria corregir i millorar.