• Imprimir

L'ANÀLISI DE CATALUNYA I LA SEVA REALITAT A TRAVÉS DE LA SOCIETAT CIVIL

Més país que política

Salvador Cardús i Ros / Sociòleg i escriptor salvador.cardus@uab.cat

CRISTINA LOSANTOS

Ja sabem que quan es posa massa èmfasi en el paper que ha de tenir la societat civil en el progrés de la nació catalana, contraposant-lo al de la política, l'expresident Jordi Pujol sol sortir en defensa de la segona. Té raó: necessitem la política i cal reconèixer el mèrit dels que s'hi dediquen. Ara mateix, ningú no pot dir que la negociació de les condicions del finançament no sigui un afer fonamentalment polític en el qual el món civil hi pinta poca cosa. Ara bé, crec que no és contradictori amb aquest reconeixement del lloc que hauria d'ocupar la política afirmar que, ara com ara, tenim més país que política. O, per ser més precís, que la política que tenim ens va estreta. I, en definitiva, que les aspiracions nacionals del país necessiten més poder.

LA MEVA OPINIÓ, DONCS, ÉS QUE QUAN observem el nostre país a través del mirall de la política, aquest es deforma i s'empetiteix. En canvi, quan el mirem directament, el país creix i mostra un perfil proporcionat que ens omple de confiança i d'esperança. Precisament, si en l'actualitat els sectors civils amb més consciència política i nacional troben que aquest és un país desesperant, si senten un malestar profund, si poden arribar a creure que estem abocats a la desgràcia, és perquè estan més atents a la política que al país en el seu conjunt. És cert que en determinats períodes, la política pot engrandir els països.

EL COMBAT ELECTORAL D'OBAMA i el seu triomf posterior han engrandit els Estats Units com a país. Per això hi ha qui adverteix de la possible desproporció entre les altes expectatives que ha generat la nova presidència i les possibilitats reals de canvi d'aquell país. I també s'ha dit que els primers anys del lideratge del president Jordi Pujol van sobredimensionar la realitat nacional d'uns catalans que tot just es desvetllaven de la llarga nit franquista: jo mateix he escrit que hi havia més nacionalisme al Parlament que al carrer. Però aquest no és el cas d'ara. I que quedi clar que parlo més de les condicions estructurals en què s'ha de desenvolupar la política catalana que no pas de cap polític en particular. El nostre no és tant un problema de balladors com de música desafinada i sense ritme.

PER AIXÒ ÉS MOLT RECOMANABLE que si volem parlar amb justícia del país, ho fem mirant-lo directament a la cara més que no pas a través de la seva política. Perquè quan li veus la cara, t'adones d'aquesta grandesa d'una part substancial de país que no s'atura esperant que li resolguin la papereta, que pren la iniciativa de manera voluntariosa i amb rigor, i que el fa gran. Un dia, aquesta fortalesa nacional la descobreixes, per posar un cas viscut fa poc, en unes modestes jornades de dissabte al matí, en què s'apleguen unes quantes desenes de persones de la comarca -en aquest cas, del Solsonès- ocupades a aconseguir uns menjadors escolars més sostenibles, en els quals s'emprin productes de qualitat i de proximitat, fent convergir una millor cultura alimentària amb els interessos del territori.

HI TROBES INTEL·LIGÈNCIA i il·lusió, excel·lència i generositat, estudi i passió. Certament, aquesta iniciativa, com dotzenes d'iniciatives més del mateix dissabte al matí, no formaran part de l'agenda informativa de cap mitjà. Ni ho busquen, ni ho poden ser, ni els cal. Però aquesta gent, aquest país a l'ombra, és el que està construint el futur.

EN UN ÀMBIT BEN DIFERENT, la mateixa impressió em va fer una recent celebració del Dia de les Esquadres en què vaig poder participar. És cert: va ser la política la que ens va donar i ens manté els Mossos. Però allò que vaig poder contemplar mostrava fins a quin punt la realitat actual de la policia de Catalunya i la seva actuació sobre el territori desborden àmpliament la seva cobertura política. Els Mossos d'Esquadra, la qualitat humana i preparació tècnica dels seus comandaments, els resultats del seu treball ingent i estretament vinculat al territori, l'estima i el reconeixement que els professen les autoritats municipals i el conjunt de la societat civil que s'hi relaciona, em confirmava aquesta idea de tenir més país que política, i en aquest cas particular, de tenir més policia que govern.

CREC QUE ERA EN UN ARTICLE DE finals dels anys setanta publicat a l'AVUI que Ramon Trias Fargas -ara més reivindicable que mai- establia les tres condicions bàsiques que havia de complir la plenitud nacional de Catalunya: l'autogovern, la suficiència financera i l'ordre públic. En aquells temps, dels tres objectius, aconseguir l'ordre públic semblava una quimera, el propòsit més llunyà i, a causa d'una nul·la cultura d'Estat, el menys atractiu de tots. Trenta anys després, però, els fets ens han portat a una situació llavors imprevisible. Efectivament, si mesurem l'autogovern pel compliment de l'Estatut, ara mateix la nostra carta magna està sota amenaça. I pel que fa a la suficiència financera, encara pitjor. Fa anys que arrosseguem un dèficit fiscal insultant, i les perspectives són ben galdoses. En canvi, l'ordre públic ha assolit una extraordinària maduresa, impròpia d'una policia que ha hagut de créixer ràpidament per poder arribar a un desplegament complet i que enguany tot just celebra els seus vint-i-cinc anys. Parlem d'una policia plenament democràtica i que, des del punt de vista de la seva eficàcia i rigor, resisteix qualsevol comparació amb la resta de policies del món. I, tanmateix, tothom ha pogut contemplar en els darrers mesos el desemparament polític en què ha viscut un dels puntals més sòlids de la nostra realitat nacional.

DIR QUE TENIM MÉS PAÍS QUE POLÍTICA, en definitiva, és una manera d'afirmar que als catalans ens manca el marc institucional que ens permetria valorar -i gestionar- el país pel que és i no per l'empetitiment a què és sotmès tant des de fora com des de dins. Adonar-nos que tenim més país que política és la millor manera de plantar cara al desànim que provoca estar massa pendents de les misèries tàctiques a què es veuen abocats els qui habiten, com escrivia en el darrer article, a la ratera de la política actual. Dir que tenim més país que política és, en el fons, una manera de reclamar tota la política, tot el poder que necessita aquest gran país i que tanta gent es guanya, dia a dia, de sol a sol i de manera incansable. No en tinc cap mena de dubte: és en el coneixement del país real que es troba l'esperança de la política futura, i no al revés.