• Imprimir

L'entrevista

"L'imaginari dels africans ha estat colonitzat"

Mahmoudan Hawad Escriptor en llengua amaziga

Anna Balcells

RUTH MARIGOT

En les Jornades de Literatures Africanes, celebrades la setmana passada a Barcelona, vostè va retreure al novel·lista Abdourahman Waberi que escrigui en francès i no en la llengua autòctona del seu país, Djibouti. Per què va fer-ho?

Vostè sap que l'Àfrica és un gran i extens continent. Com pot ser que tot un continent no utilitzi les seves llengües? Això no és normal. És com si un cor no expressés el seu propi batec; seria un cor destruït. Els escriptors africans que escriuen en francès, en àrab, en espanyol, en portuguès o en anglès diuen que s'han de guanyar el pa, que necessiten expressar-se en aquests idiomes, d'acord, però que no ens diguin que això és el que ha de fer tot un continent! Això ja és més que hipocresia: els cortesans comencen a creure's els reis.

Els idiomes colonials són poderosos...

Jo voldria que fins i tot una tribu africana de només cent individus fes servir la seva llengua. No estic en contra de manllevar paraules d'altres idiomes, al contrari, cal manllevar mots per reforçar la pròpia llengua, crear neologismes. Les llengües africanes existeixen, són ben vives. Però hi ha africans que no les volen aprendre: no són africans, són empleats del sistema colonial, que han estat escolaritzats per poder reproduir aquest sistema.

¿En quina situació es troben els idiomes autòctons del nord d'Àfrica?

Hi ha escriptors africans en francès o altres idiomes colonials que diuen que les nostres llengües no tenen gramàtica! Aquest és un problema que es remunta a l'antiguitat. Jo sóc un amazic, és a dir, un habitant de la regió del nord d'Àfrica que s'estén des de la costa de Tànger fins al riu Níger, de l'Atlàntic al mar Roig. Hem resistit la influència de diverses llengües i cultures, de l'Imperi Romà, del Cartaginès... Hem vist que cada vegada que els nostres homes emigraven cap a altres llengües, ja no tornaven mai més. En canvi, n'hi ha que es van quedar i que, gràcies a les nostres dones, a les nostres mares, segueixen utilitzant avui el berber i una escriptura que ve de temps molt antics.

L'Estat francès promociona la seva llengua i la seva cultura a l'Àfrica a través de la Francofonia. ¿Considera que aquest és un instrument de dominació sobre les antigues colònies del continent?

La Francofonia és pitjor que un aparell de dominació, és més perversa. Controla també les emocions, l'imaginari. Jo no estic en contra del francès, però no vull que es converteixi en un caníbal que devora les altres llengües, com també fa l'anglès. La Francofonia no és un projecte cultural ni lingüístic, però és allà, controlant-ho tot i impedint-nos d'escriure en la nostra llengua.

¿Creu que la riquesa lingüística de l'Àfrica corre perill d'extinció?

Sí, cada dia que passa. La llengua és l'instrument de les emocions i de l'imaginari. L'imaginari africà està colonitzat i això és encara més greu que la colonització de terres. Li posaré un exemple: he vist africans que travessen el Sàhara a peu per poder arribar a l'altra banda del Mediterrani, a Europa. Aquesta gent ja només usen el 50% del vocabulari de la llengua africana i la resta estranger. Encara que la paraula existeixi, no són capaços de dir-la en la seva llengua i fan servir l'estrangera. Cada dia que passa, la gent abandona el vocabulari perquè l'imaginari està colonitzat i els han dit que la seva llengua no té futur.

Més enllà del tòpic, com són els tuaregs?

No els coneixeu, els tuaregs. Se'n sol tenir o bé la imatge del bàrbar, cruel i bel·licós, o bé de l'home amable, lliure, envoltat de belles dones... I no és res de tot això.

Com el definiria, doncs?

El tuareg, és a dir, l'amazic del sud, del Sàhara, és un poble típicament mediterrani, pastor, que abans de ser nòmada físicament, ja era nòmada en l'esperit: concep les coses únicament a través del dinamisme. Les coses estan en moviment a la recerca de la cavitat, és a dir, la mare, la dona. És aquesta, la nostra particularitat. De l'Atlàntic a Egipte, han preferit una marca sobre la sorra que no pas una piràmide. És això, un tuareg.

¿El moviment defineix la seva cultura, doncs?

Sí. Tenim una dita il·lustrativa: "La casa és la tomba dels vius; jo he fet de l'horitzó la meva tenda".

Vostè ha elogiat en diverses ocasions la manera com Catalunya ha reivindicat històricament la seva llengua i la seva cultura...

Efectivament, ja des de la dècada de 1960, el model de reivindicació català ens va servir com a camí per modernitzar la nostra lluita en el pla cultural.

Quins aspectes valora del model català?

En valoro la falta de complexos, que associï una cultura a una nació, no a un Estat. També en destacaria l'obertura a l'exterior. Nosaltres no volem una cultura berber tancada en ella mateixa. El que volem és, a partir de la nostra llengua, de la nostra cultura, projectar-nos cap als altres. Qui pensi que això té a veure amb el nacionalisme, no ha entès res. No reivindiquem símbols de l'Estat, ni folklorismes. No volem tampoc berbers per al turisme ni per alimentar clixés... La nostra cultura ens ha de servir de tobogan cap a l'exterior.