• Imprimir
• Enviar

CONTRADICCIONS I CLAUS PER AL FUTUR DE LES NOSTRES LLETRES

Sí però no

D. Sam Abrams / Poeta, assagista i traductor

CARME PERIS

La cultura catalana és la cultura del sí però no. La catalana és una cultura com el signe dotzè del zodíac, piscis, en el sentit que es mou simultàniament en dues direccions contraposades. En una direcció, la cultura catalana està tan enamorada de la modernitat i l'actualitat constant que és virtualment incapaç de consolidar res perquè tot ha de canviar sempre per poder estar al dia. En l'altra direcció, la contrària, la cultura catalana és immobilista i és terriblement refractària davant els possibles canvis. Una gran contradicció de fons: el canvi pel canvi, gairebé a la lleugera, i, al mateix temps, el rebuig davant la innovació o l'evolució.

SI NO M'EQUIVOCO, EM SEMBLA QUE la primera persona que d'alguna manera va detectar aquesta contradicció va ser el pensador Josep Ferrater Mora al seu famós assaig Les formes de la vida catalana (1944) quan parlava de la "continuïtat" com una de les quatre característiques bàsiques de l'existir dels catalans. Per Ferrater Mora la continuïtat representava el punt de lligam o tensió entre el sentit de la tradició i la plena incorporació al moment present. Sigui com sigui, la situació ha variat molt des de l'època del primer exili de l'autor del Diccionario de filosofía i m'atreviria a afirmar que s'ha extremat o s'ha dislocat. Dos punts oposats: canvis trepidants sense massa sentit o no moure ni un dit sense gaire sentit tampoc.

AQUESTES DUES ACTITUDS ES PODEN OBSERVAR contínuament a la vida cultural del país a tots els nivells. Els partits polítics, quan s'alternen en el poder, molt sovint es dediquen a fer tabula rasa amb les realitzacions dels seus antecessors perquè prioritzen el canvi per destacar-se dels seus adversaris. En el món dels mitjans de comunicació costa moltíssim que es consolidi res perquè tot s'ha de canviar sempre. Als Estats Units un programa còmic com Saturday Night Live ha durat més de 30 temporades en pantalla en una cadena de màxima audiència i una experiència així a Catalunya és directament impensable. Polònia, un equivalent en cert sentit, s'emet només des del 2006 i es veuen signes clars de fatiga dels creadors i dels espectadors que ja han començat a remugar. Els suplements de llibres dels diaris sempre s'estan redissenyant i ara, que podrien començar a deixar una mica de sediment, pràcticament tots pengen d'un fil.

EXEMPLES DE L'IMMOBILISME POTSER abunden més, fins i tot. És l'altra cara de la moneda política. L'eternització a hores d'ara francament patètica del PSC a l'Ajuntament de Barcelona. Arriba un conseller de Cultura brillant i es troba limitat per totes bandes per lloses i servituds del passat. Salta Jaume Subirana de la Institució de les Lletres Catalanes i ocupa el seu lloc un amic seu que significa el continuisme virtualment sense matisos. Molta gent, crítics, especialistes i entusiastes, treballen per fer de la literatura catalana una qüestió més oberta i plural, i més ajustada a la veritat però topen amb el mur de l'immobilisme de l'acadèmia. Si ens fixem en els darrers anys hi ha hagut esforços considerables per reivindicar autors com Agustí Bartra o Artur Bladé i Desumvila, esforços que han donat uns fruits considerables. En el cas de Bladé estem parlant de sis volums d'obra completa i dos monografies sobre l'autor. Hauran de passar literalment anys abans que es modifiqui el cànon per acceptar que Bladé és un veritable clàssic del segle XX. Durant el 2008 van sortir edicions definitives de les obres reunides o completes de tres poetes de primera magnitud com són Jordi Domènech, Damià Huguet i Andreu Vidal. Tres peces claus en el desplegament de la modernitat poètica a Catalunya i potser no arribarem a veure la seva plena integració en el sistema literari. I quan apareixen a l'horitzó exemples perfectes d'una solució ideal per tal d'evitar el canvi frenètic o l'immobilisme asfixiant no sobresurten, no destaquen. Aquest és el cas dels 75 anys d'Editorial Moll. Al llarg de tres quarts de segle Moll ha sabut adaptar-se a les contingències de cada època històrica sense triomfalisme ni catastrofisme. Amb discreció, pragmatisme, esforç i bon gust han sabut combinar harmoniosament innovació i consolidació. Per això poden enorgullir-se d'un catàleg que recull en igualtat de condicions clàssics indispensables com Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Joan Mascaró i apostes de darrera hora com Jordi Llavina o Manuel Baixauli.

PROU D'AQUESTA MENTALITAT DEL SÍ PERÒ NO. Només fa que la cultura del país funcioni a batzegades. El canvi pel canvi i l'immobilisme són dues actituds maximalistes que acaben desembocant exactament al mateix lloc: la destrucció del teixit cultural, l'una per la seva banalitat i provincianisme, i l'altra per la seva prepotència i ignorància. Les grans cultures d'Europa sempre han funcionat a partir de sistemes d'estabilitat entre tradició i renovació amb tot el criticisme correctiu que calgui. I sincerament no veig per què la cultura catalana ha de ser diferent de les seves germanes europees.