• Imprimir

CONTRA LA CRISI, MÉS ESPANYA. I MENYS CATALUNYA, ESCLAR

Cohesionats, tanmateix

Sebastià Alzamora / Escriptor

GUILLEM CIFRÉ

Doncs sí, a Zapatero se li va tòrcer la tan anhelada foto amb l'omnipresent Obama (per cert, permetin-me un incís a propòsit del nou president americà: aquest home s'ha dedicat a recórrer les europes i les turquies envoltat per un no gens discret seguici de cinc-centes persones, i a bord d'un cotxe oficial anomenat carinyosament La Bèstia, dotat d'una tal quantitat de rutilant tecnologia futurista que fa empal·lidir el cotxe de Batman. A províncies -és a dir, a Europa- els mitjans s'han dedicat a aplaudir aquesta exhibició de recursos amb aquell somriure de bon rotllo que genera tot el que té a veure amb Obama. Res en contra, però em pregunto què haurien dit si hagués estat Bush qui s'hagués presentat al Vell Continent fatxendejant amb un cotxàs, i ja no dic res de l'humil reposapeus del cotxe oficial del president Benach, que tanta tinta va fer vessar pels nostres rodals).

PERÒ, COM DÈIEM, FINALMENT LA FOTO li va sortir agredolça, a Zapatero. Com aquell qui diu encara Obama no havia tingut temps d'acaronar-li el llom i tractar-lo d'amic, ni s'havien acabat de disparar els últims flaixos, que l'home va haver de sortir cames ajudeu-me d'Istanbul cap a Madrid, per donar raó de la remodelació de govern que li acabaven d'esbombar, amb la poc dissimulada intenció d'aixafar-li la guitarra. La jugada venia de l'ínclit diari El País, periódico global en español, que no perdona ni oblida, com bé sap el mateix Zapatero. La filtració diuen que es podia haver produït des de les sempre robustes files del socialisme andalús, potser de l'entorn irritat de la liquidada Maleni, a qui tant enyorarem.

PERÒ LA VERITAT ÉS QUE LA FUITA D'INFORMACIÓ podia haver sortit de qualsevol banda. És tal el saber fer del president espanyol, que la seva imminent crisi de gabinet la sabia tothom i era profecia. A Madrid, les porteres i els venedors de cupons feien porres de noms de ministrables. Crònica d'una remodelació anunciada, doncs, però en el moment més inoportú: després de dies i més dies d'escarafalls per part de Zapatero i el seu entorn a propòsit de la foto amb Obama, a l'estil del pelacanyes que ha aconseguit una cita amb la més guapa de l'oficina i ho va anunciant a la barra del bar, en arribar el gran moment surt el col·lega desaprensiu amb un ciri trencat i engega la festa enlaire. El fet és significatiu de la curiosa manera que té el lliscós Zapatero d'entendre i practicar la política: una barreja de frivolitat (que de vegades, com en aquest cas, l'apropa a la inèpcia) i d'astúcia mal entesa, basada en l'engany plenament entès i incorporat com a instrument polític suposadament lícit. És cert que aquesta fórmula li ha permès a ZP torejar moltes maltempsades o, com a mínim, molts adversaris que en un o altre moment se l'han cregut o se l'han volgut creure, però no és menys cert que de vegades, com ara s'ha vist, li toca engolir una cullerada de la seva pròpia medicina.

PERÒ ÉS NORMA DEL PERSONATGE ZAPATERO que, si en alguna ocasió ell surt escaldat, algú altre n'ha de sortir socarrat. "Contra la crisi, més Espanya", va amollar fa uns dies l'incombustible Jaime Mayor Oreja, en el que a primera vista es podia interpretar com l'enèsim estirabot d'un fatxa irreductible. Però no es refiïn: tant el PP com el PSOE tenen figures d'aquest estil, com el mateix Mayor Oreja o Bono, que fan el paper de l'extravagant solitari a qui de tant en tant se li'n va la bola. La seva missió sembla consistir a donar color i fer riure una mica el personal: però després resulta que, rient rient, les seves aparents boutades acaben sent part substantiva dels discursos i les polítiques de tots dos partits. Que, per altra banda, pel que fa a la qüestió nacional, són perfectament intercanviables. A mayor oreja, menor cerebro, feia la brometa. He, he. Ara provin de retocar-la com segueix, a veure si també els fa gràcia: a més Espanya, menys Catalunya. I, contra la crisi, més Espanya.

DE MANERA MÉS SIBIL·LINA, COM ÉS PROPI D'ELL, però aquesta és justament l'explicació que ha donat Zapatero per justificar la seva remodelació de govern: la prioritat, ha dit, és combatre la crisi. I, per fer-ho, és imprescindible "un esforç de cooperació i de cohesió territorial". Traduït, això vol dir una Espanya unida contra l'enemic comú -la crisi-, en un moment decisiu en què no hi tenen cabuda les sortides de to en forma de demandes "territorials" extemporànies: verbigràcia, el finançament de Catalunya, que algun sacrifici haurà de patir en nom de "l'esforç de cooperació". Aquí, ja sabem a qui li toca sempre cooperar. Resum de la traducció: contra la crisi, més Espanya. I menys Catalunya, és clar. La "tortura psicològica" que va denunciar fa unes setmanes el conseller Maragall no ha fet més que començar. L'endemà de les explicacions de Zapatero, se'ns va aparèixer als mortals la seva nova mà dreta, la poc descriptible Leire Pajín, repetint la salmòdia que mai cap governant, inclòs el rei en Jaume, havia fet tant per Catalunya com el senyor Zapatero. Mare de Déu Senyor. Per cert, el president espanyol també va dir que, amb la remodelació, buscava "un canvi de ritme": vinga marxa, mestre. A Catalunya, tot indica que podem preparar-nos a ballar la ienka i el xotis. Cohesionats fins a les celles, això sí.