• Imprimir
• Enviar

DEL SONOR 'NO' A MAASTRICHT AL REBUIG AL PLA BOLONYA

Idealisme hormonal

Ferran Sáez Mateu / Escriptor i professor a la URL ferransm@blanquerna.url.edu

DANIEL BOADA

Hi ha noms de ciutats que, per atzars de la història, acaben associats a un no rotund; li va passar fa uns anys a Maastricht, i li passa ara a Bolonya. Per cert: qui se'n recorda, d'aquell sonor "No a Maastricht" que va generar tant soroll i tantes mobilitzacions? Ben pocs, suposo. Quan la queixa esdevé una simple rutina, quan no constitueix una veritable protesta sinó una mera forma de fer política al marge dels mecanismes de representació, el no, qualsevol no, esdevé insubstancial. És una mena de costum, previsible com un ressort. Des de la perspectiva de la qualitat democràtica aquest fet resulta extraordinàriament greu, en la mesura que ridiculitza i fins i tot deslegitima qualsevol protesta, entesa com l'últim recurs en la resolució d'un conflicte. Trivialitzar aquesta via, que en algunes ocasions és absolutament necessària, ha estat potser l'aportació més nefasta i estèril de l'estetització de la política nascuda amb el Maig del 68.

DARRERAMENT S'HAN FET BEN VISIBLES LES protestes d'alguns grups contra l'anomenat procés de Bolonya. No entraré en detalls perquè l'objectiu d'aquest article no és analitzar el nou marc de la universitat europea, sinó l'impacte anòmal que ha tingut en la societat catalana, i més concretament a la capital mundial dels moviments antisistema, Barcelona. L'anomalia rau en el fet que a la resta del continent europeu aquestes protestes, tret de comptadíssimes excepcions, ni tan sols s'han arribat a plantejar o proposar. Això deu voler dir alguna cosa, suposo. Fóra molt estrany que només alguns estudiants d'algunes facultats concretíssimes de dues o tres universitats públiques catalanes s'haguessin adonat de la megacatàstrofe que implicava aquesta reforma. De fet, resulta desconcertant, ben bé increïble, que els milions d'estudiants d'arreu d'Europa distribuïts en centenars d'universitats -públiques i privades, grans i petites, antigues i recentíssimes- no hagin teatralitzat enlloc vagues de fam, ni ocupat edificis històrics, ni protagonitzat greus incidents a la via pública. Tot plegat és raríssim, oi?

PERÒ LES ANOMALIES NO ACABEN PAS AQUÍ. La universitat és, certament, una cosa molt important: una de les poques institucions medievals que han perviscut i conservat la seva estructura fundacional, i la seva funció essencial, pràcticament intactes. Deu ser per alguna cosa. En tot cas, ni la universitat en abstracte, ni els estudiants o els professors en concret, som de cap manera el melic del món. Som una peça més d'una maquinària molt més complexa, destinada a formar ciutadans competents en les seves respectives especialitats. El que s'ha visualitzat aquests dies ha estat justament el contrari, però. Un cop més, la universitat ha estat l'escenari de performances passades de moda, de microdemagogs que semblaven acabats de treure d'un congelador de la dècada dels 70, de ridiculeses venudes com a debat polític, d'abjectes corporativismes funcionarials disfressats de compromís. Repeteixo que això no ha passat pas a Europa en general, sinó només a algunes facultats de dues o tres universitats públiques catalanes. Aquesta precisió és molt important, i no em cansaré de repetir-la. Estem parlant d'una anècdota elevada a la categoria de problema.

L'ABSURDA MAGNIFICACIÓ D'AQUESTA anècdota ha coincidit, paradoxalment, amb la minimització de fets molt greus, com ara impedir l'accés d'estudiants i professors a edificis de titularitat pública. A què és deguda aquesta tolerància social tan selectiva? La resposta sol ser molt acrítica, del tipus "Són joves". Darrere d'aquesta aparent banalitat hi ha, camuflada, una actitud mental molt perillosa que connecta directament amb l'essència dels totalitarismes del segle XX. Què tenien en comú el nazisme i el maoisme, el feixisme i l'estalinisme? Una cosa molt concreta: l'exaltació de la força de la joventut entesa com a avantguarda de la regeneració social. El fet és històricament molt recent; data de la dècada dels 20. Al Manifest comunista de Marx i Engels, o a les obres de Bakunin, el jovent no hi surt enlloc. Hom parla de "soldats, obrers i camperols", de proletaris, etc., però d'aquest suposat subjecte revolucionari no se'n diu específicament res. Caldrà esperar fins al convuls període d'entreguerres per poder-lo identificar amb claredat. Aquí la iconografia resulta inequívoca, i és perfectament constatable en els quadres del realisme socialista, en les pel·lícules de propaganda nazi de Leni Riefenstahl, en la Revolució Cultural xinesa, etc.

INEXPLICABLEMENT, ELS AUTOMATISMES exculpatoris relacionats amb l'avantguarda dels moviments totalitaris del segle XX segueixen intactes. Si certs edificis històrics de la ciutat de Barcelona haguessin estat ocupats i utilitzats com a cuines i dormitoris per, posem per cas, protèsics dentals de mitjana edat, empleats de funerària, taxistes, ornitòlegs, paletes o cònsols honoraris, encara correrien ara. El fet, amb raó, s'hauria considerat intolerable i injustificable. Si ho fan joves sobrehormonats amb posat de figurant idealista i uniforme de legionari antisistema, en canvi, la cosa sembla del tot disculpable.