• Imprimir

SOBRE ELS INSTRUMENTS PER APROFUNDIR LA DEMOCRÀCIA

Reptes a Governació

Hèctor López Bofill / Professor de dret a la UPF

HYE YOUNG YU

Cal congratular-se per l'aprovació la setmana passada al consell executiu del projecte de llei de consultes populars i per la feina enllestida des de la conselleria de Governació. Sens dubte es tracta de la proposta legislativa més rellevant que ha sorgit d'aquest departament en aquests darrers anys i, encara pendents de la tramitació parlamentària, sembla que Catalunya aconseguirà dotar-se d'un instrument d'aprofundiment democràtic que, malgrat les necessàries cotilles constitucionals, fomenti el marc de participació i de mobilització social necessaris per enfrontar-se als conflictes que ens esperen (si cal, amb la capacitat d'evidenciar la presència d'una majoria social que permeti, justament, replantejar el marc constitucional). Després d'aquesta empenta, la conselleria de Governació encara té pendents els dos grans temes històrics, sobre els quals ja l'Estatut perfilava vies de solució però que continuen empantanegats en part per la incertesa sobre la norma institucional bàsica i, sobretot, per la manca d'acord polític: la llei de governs locals i la llei electoral. Em temo que a despit de la feina dels prestigiosos grups d'experts que han treballat en aquestes matèries i de la voluntat dels responsables de la conselleria, encara estem molt lluny de trobar el desllorigador per avançar en les dues qüestions, d'altra banda força interconnectades.

TOTES DUES PARTEIXEN DE DOS OBSTACLES que planen sobre el conjunt de l'autogovern i que en paralitzen el desenvolupament: el caràcter normatiu difús de l'Estatut amb aspectes que apel·len més a la virtualitat que a l'efectivitat i la impossibilitat d'arribar a una zona de negociació entre els diversos actors catalans atès que, en el detall de qualsevol canvi, uns hi poden perdre molt i d'altres guanyar-hi massa. A la llei de governs locals s'hi suma un tercer obstacle que té a veure amb el primer: la necessària intervenció del legislador espanyol. Sobre la llei electoral només volia recalcar que la manca d'acord entre els partits per engegar el seu procés d'aprovació continua essent una xacra que afecta el moll de l'os de l'autogovern i que hauria de fer caure la cara de vergonya a tot l'espectre polític. Certament, com havia destacat el politòleg Josep Maria Colomer, diu molt poc de la nostra capacitat de decidir com a poble si els nostres representants han estat durant trenta anys incapaços de pactar les regles del joc electoral. La dinàmica normativa és especialment perversa (els catalans sempre tan proclius a fer-se ells mateixos un embull) si tenim en compte que per aprovar l'esmentada llei calen dues tercers parts del parlament de Catalunya, la mateixa majoria que es requereix per reformar l'Estatut!

PERÒ M'INTERESSA MÉS PARLAR DE LA CRUÏLLA en què es troba la llei de governs locals perquè s'hi revelen de forma exemplar totes les mancances i totes les falses expectatives que esquerden les possibilitats de consolidació d'una organització institucional pròpia. En aquest àmbit es poden copsar les mateixes i decebedores constants que podem percebre en el finançament o, en una qüestió secundària, en la justícia: una ambiciosa i ampul·losa declaració estatutària, acomboiada per la candidesa dels dirigents polítics catalans, que el menysteniment de l'Estat espanyol redueix a la mínima expressió.

SI HI HA ALGÚ QUE ES PENSA QUE A CATALUNYA podrem superar la rèmora de la província amb la implantació del sistema de vegueries ja es pot anar resignant perquè la gàbia del marc constitucional ho fa impossible. Potser em diran que no m'he llegit els dictàmens dels experts i que hi ha alguna fórmula per esquivar les objeccions estatals, però de la mateixa manera com alguns aspectes de l'Estatut sorgits del parlament català semblaven innocus i després els sectors tècnics i polítics espanyols s'hi van acarnissar tot frenant els nostres suposats estirabots jurídics, segur que també concorreran a esvanir qualsevol de les idees peregrines a què s'aferren els polítics catalans. Em pregunto, així, si l'opinió pública és conscient que qualsevol canvi que afecti l'estructura provincial (per exemple, a la conversió de províncies en vegueries o a la consideració de Catalunya com a província única per encabir-hi les vegueries) requereix, com a mínim, llei orgànica de les Corts Generals espanyoles i, com a màxim, reforma constitucional (i em sembla que les prioritats de Zapatero són unes altres que satisfer el que ell deu pensar que són prescindibles neures antiprovincials catalanes).

EN UN ALTRE SENTIT, EN CLAU INTERNA, es pensen els defensors d'una determinada configuració territorial que la majoria política a la Diputació de Barcelona, controlada pel PSC, es deixarà desmantellar l'immens poder que ostenta? Com es cobriran, per exemple, les demandes de la vegueria del Penedès o determinades reivindicacions a la Catalunya central? De vegades sembla que abans de continuar atrapats per les volutes d'una ficció que bona part de la classe política s'ha entossudit a generar seria millor, i més senzill, parlar clar a la gent. En definitiva, potser més que continuar clavant la banya en debats que sempre topen amb el mateix escull ja comença a ser l'hora de trobar la forma de resoldre'ls tots d'una tacada. Val a dir que la llei de consultes populars tal vegada obra la porta en aquest sentit.