• Imprimir

EL FILÒSOF SLAVOJ ZIZEK I LA REALITAT SOCIAL I POLÍTICA

Violència versió espanyola

Patrícia Gabancho / Periodista gabancho.avui@gmail.com

LLUÏSA JOVER

M'han fet a mans, i ben recomanat, el llibre del filòsof eslovè Slavoj Zizek que duu l'atractiu títol de Violència (Empúries). Zizek és l'última descoberta del pensament social, un d'aquests filòsofs que són capaços de seduir el lector connectant-lo directament amb la seva realitat a través d'exemples, preguntes i reflexions sense aparent profunditat però que acaben marcant la manera de mirar. Un filòsof a l'estil d'en Bauman, que, com tothom sap, és el gran definidor del nostre temps, fins al punt que parlen de societats líquides aquells que ni l'han llegit ni tenen intenció de fer-ho. Coses de la postmodernitat. Zizek és peculiar perquè encara es mou dins d'un aparell conceptual molt marxista, que ja és mèrit, però un mèrit bastant arrelat als països que abans eren "de l'Est". I a sobre ho amaneix amb suculentes gotes de Lacan! Parapetat darrere aquesta armadura, alhora sòlida i inflexible, fa una crítica molt dura als nostres mites contemporanis, en especial el sacrosant mercat i els intangibles drets humans, per tal d'acarar la persona amb les seves pors i distraccions. Una operació certament interessant.

ZIZEK CENTRA L'ANÀLISI EN LA VIOLÈNCIA, no pas la que s'explicita a cops (que també) sinó la que és inherent al sistema. De fet, la tesi és que vivim en un sistema perversament violent, que ens obliga tota l'estona a fer les coses que li convenen: estem abocats a moure'ns per estereotips induïts i no pas pel nostre pensament individual. La urgència (social) d'actuar no només ens impedeix pensar, sinó que ens consola del fet de no pensar. M'agraden molt les anàlisis que assenyalen l'automatisme massificat del nostre temps: parlem molt de la societat del coneixement però construïm, cada cop més, persones alienes a la complexitat, incapaces d'abastar un nivell autònom de pensament. Zizek transforma aquest diagnòstic en voluntat del sistema: aquesta violència d'imposar rols i significats, categories i fins i tot horitzons (per exemple, el consum).

AQUESTS DIES, MIRANT LES BATUSSES DE Bolonya, hi trobava l'eco d'una de les anàlisis de Zizek: les revoltes, avui, no són utòpiques (com havien estat) sinó ressentides. Ho exemplifica amb l'incendi de la banlieu ara fa uns anys. Aquells joves, que no troben encaix en l'estricta societat francesa (on tothom té etiqueta), no volien solucionar res: volien esdevenir un problema. Perquè quan ets un problema, et miren. Doncs no estem lluny d'això amb els nostres estudiants, que saben molt bé que el procés de Bolonya és imparable, però volen convertir-lo en problema perquè estan ressentits (no veuen clar el futur) i perquè tot s'ha posat en marxa sense escoltar-los. No és que tinguin coses a dir (que potser sí), sinó que tenen ganes de ser part del joc. Afirma Zizek: com que no podem estendre el benestar a tothom, som tolerants envers les formes culturals que genera l'explotació. Ell parla de la glorificació de la diversitat i la multiculti, però val també per als joves, que al capdavall són la tribu urbana que ens ha de succeir. Volem joves rebels perquè vam ser rebels.

EL CAS ÉS QUE LA LECTURA DE ZIZEC M'HA FET pensar en la violència sistèmica que s'està exercint avui mateix a Euskadi, precisament una societat on la violència és un tòtem (amb raó: ja diu Zizec, i és l'última cita que li faig, que no hi ha terrorisme sense odi, que vol dir que sempre és il·legítim). El futur lehendakari Patxi López considera, i així ho explicita, que la seva investidura normalitzarà el País Basc. El nacionalisme, que encara conserva la majoria social, seria una anomalia a corregir. I ja ha avisat, el polític socialista, que la seva normalització començarà per l'escola i els mitjans de comunicació. Serà que també hi tenen crosta. El que està projectant, en nom d'una Espanya abusiva, és esborrar, o anar esborrant, la peculiaritat social i cultural d'Euskadi perquè encaixi en un model d'Estat que cada cop és més tancat i més prepotent. Per això hi van de bracet PSOE i PP. El problema no és que això sigui el seu projecte polític (i ja podem prendre'n nota, els catalans): la violència és que, d'això, se'n digui normalització.

A CATALUNYA LES COSES SÓN MÉS SUBTILS, però el procés és el mateix. Cada dia ens furten un llençol. Ara li ha tocat el torn a l'aeroport. Recordeu la seqüència: l'Estatut del Parlament n'atorgava la gestió a la Generalitat, però sense la capacitat d'arribar a un acord sobre el 51% per al govern autonòmic, el tema va sortir de l'Estatut i va quedar subjecte a una negociació posterior. Que no s'ha produït. Dos anys després, Maleni Álvarez es despenja amb un projecte que concedeix a la Generalitat una participació del 30% i reté la resta per a l'Estat. Cert que amb un avís de fa un parell de mesos, que el PSC no va contestar, com acostuma. Continuarem tenint un aeroport de cabotatge, sotmès a les necessitats de la megalòmana T-4 de Madrid. Aeroport subsidiari significa economia subsidiària, però avui no parlarem del sistema de finançament. Ara ja sabem que el sudoku de Solbes consistia a deixar les coses tal com estaven, canviant-li lleugerament el nom. És o no és violència sistèmica contra els catalans? A veure com contesten, a això, els nostres polítics. O la gent del carrer.