• Imprimir
• Enviar

EN DEMOCRÀCIA EL CATALANISME JA POT ANAR DE CARA

La fi de la perplexitat

Hèctor López Bofill / Professor de dret a la UPF

HYE YOUNG YU

Ara ja només cal que els partits polítics catalanistes es presentin a unes eleccions amb un programa independentista. Després de la via morta de l'autonomisme, després de l'espoli fiscal, de l'empobriment, de l'arranament cultural i lingüístic i dels previsibles col·lapses i humiliacions patits per tots els sectors socials catalans derivats d'un finançament irrisori i d'un Estatut devastat, després de constatar que hi ha un gruix de dos milions d'independentistes (vots que no aconsegueix cap partit a Catalunya) i que milers d'ells es manifesten pels carrers de Brusel·les, només cal que un cap de llista es comprometi a convocar un referèndum de sobirania si la seva opció obté la majoria o, almenys, que condicioni qualsevol pacte de govern a la convocatòria d'aquest referèndum en algun moment de la propera legislatura.

EL MUR DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA només rebentarà davant d'un acord parlamentari majoritari seguit d'un procés pacífic, escrupulosament democràtic i respectuós amb els drets de la ciutadania, que culmini amb una consulta popular el 2014 o quan sigui. A aquells que es fixen en l'estavellament d'Ibarretxe per dissuadir els partidaris d'aquest camí cal respondre que, en el cas basc, no es donava cap de les condicions que acabo d'assenyalar: no hi havia ni un ampli acord parlamentari, ni un procés sense la xacra de la violència, ni respecte als drets de la ciutadania (començant per l'exclusió de més de 100.000 ciutadans dels procés polític).

LA SITUACIÓ CATALANA SERIA completament diferent: amb els partits catalanistes compromesos al referèndum de sobirania, una majoria al Parlament (amb setanta diputats ja es pot anar a qualsevol banda), cap signe de violència i respecte màxim al principi democràtic, això, en el marc de la Unió Europea, no hi ha ni Tribunal Constitucional, ni Constitució espanyola, ni Estat espanyol ni, per descomptat, exèrcit, que ho aturi. En democràcia el catalanisme ja pot anar de cara.

LA PERPLEXITAT QUE AQUESTS DARRERS ANYS s'ha cenyit sobre els sectors d'obediència catalana parteix, al meu parer, d'aquesta pregunta: per què als actors polítics els costa tant plantejar-se l'escenari que acabem d'esmentar? Com pot ser que les condicions siguin idònies (sobretot en allò que afecta el complet desencís amb què topa qualsevol via d'entesa amb Espanya) i, en canvi, la proposta electoral en clau independentista sigui tan lenta i tan tèbia. Com ens podem permetre el luxe de tenir una societat civil mobilitzada, que quan se la convoca respon massivament i que les cúpules dirigents siguin incapaces de posar-se d'acord per adoptar l'única solució que les bases del catalanisme perceben com a raonable, això és: la gran coalició sobiranista per saltar la paret i projectar a la Unió Europea la voluntat de tenir un Estat propi? Tampoc no és un recurs tan exòtic: a Escòcia (un país de la Unió Europea) el Partit Nacional Escocès va guanyar unes eleccions amb aquest programa i hi ha un referèndum previst per a l'any vinent.

DAVANT DEL PROPER CICLE ELECTORAL, i en cas que el gest independentista no es plantegi sense embuts en una ambició política a l'alçada de la demanda catalanista, revelar les falles de la manca de l'entesa esdevindrà el relat cabdal per entendre els viaranys de la nostra política. Però aleshores, al nombre disparat de catalans insatisfets, indignats, assetjats per una crisi econòmica i rematats per una agressió espanyola a través del poders de l'Estat no se'ls podrà vendre retòrica de baixa estofa al·legant la prioritat de polítiques socials quimèriques o l'apel·lació a una inexistent cohesió social. No es podrà anar tirant i esperar a arrencar el pròxim cuponet. Tot el que no sigui un projecte nacional clar, pautat, i il·lusionador requerirà un examen profund de consciència, de diagnosi sociològica, històrica i generacional i, tal vegada, l'emergència dels draps bruts.

LA RETÒRICA PER JUSTIFICAR L'ARRONSAMENT d'un partit no amagarà ni el poder fàctic d'obediència espanyola al qual s'està servint, ni els privilegis que s'estan mantenint per a un quadre determinat de personal polític, ni, en un altre sentit, el dirigent que, amb un pacte concret, es busca descavalcar i anul·lar. Res que no evoqui la possibilitat clara d'un avenç nacional serà assumible. La retòrica tampoc no amagarà, ni podrà justificar, una cosa tan incomprensible després de trenta anys de democràcia com la por.

SI EN RESPOSTA ALS IMMENSOS REPTES que tenim al davant no hi ha un gir en la classe política en el sentit que exposem, després que ningú no s'estranyi dels esfereïdors índexs d'abstenció o, encara pitjor, de si un grapat de membres del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans s'encadenen en un rectorat i comencen les accions de xoc. De moment només ho fan pel procés de Bolonya, quan ho facin per la llibertat dels Països Catalans i si la violència s'ensenyoreix d'aquesta causa, tots plegats lamentarem que la classe dirigent no hagués fet la feina quan tocava.