• Imprimir
• Enviar

LA REALITAT TELEVISIVA I LES NECESSITATS DE L'AUDIÈNCIA

Telemonegalisme

Miquel de Palol / Escriptor

ANTHONY GARNER

Del poti-poti de la societat actual emana un miratge curiós: segurament per l'accés de tots a informar-se, però també a postular-se un mateix com a material d'informació, s'ha generat el tòpic que vivim en una època d'una esplendorosa varietat de tipus, d'estils, de formes, de gustos, de tendències, com vostès en vulguin dir. I un dóna un cop d'ull a aquest repertori -al principi m'he permès dir-ne poti-poti- i no són tants els tipus, estils, etc., bàsics als quals en rigor es pot reduir el panorama. (Els enquestadors, per cert, són els grans mestres del reduccionisme: per ells només n'hi ha tres: Sí, No i NS/NC.)

DEIXEM ELS ACUDITS, PERQUÈ LA COSA, tot i les ganes de riure, és seriosa. Quan es parla dels mitjans, és rar mantenir una conversa amb un individu il·lustrat -avui tots els individus es tenen ells mateixos per il·lustrats- que no digui que les televisions -hem de parlar en plural- són una porqueria, un insult a la intel·ligència, plenes de programes que exploten la indignitat humana i copen audiència amb carn per a les feres, degradacions diverses, etc. Un es pregunta: si a tothom les teles li semblen una merda, qui se les mira? Aquí es poden apuntar tres tipus: els qui diuen que no se les miren per quedar bé -¿encara fa quedar bé fer-se l'intel·lectual desclassat?-, els qui se les miren i estan encantats -que aquest cronista no se'ls hagi trobat no vol dir que no existeixin- i els qui, coherents, no se les miren. Per més estrany que sembli, els dos últims tipus formen un sector important de la societat, però, a la vista de les declaracions i els resultats, el més nombrós és el primer. Ai, practicar una activitat intel·lectual que un mateix considera degradadora no surt de franc. Es pot obrir en la personalitat una escletxa cap a l'esquizofrènia, i penso tant en cada individu com en el conjunt. La primera pel·lícula d'Amenábar, Tesis, era lúcida i il·lustrativa sobre la qüestió, i duta a les últimes conseqüències: ja no es tractava de mirar espectacles dolents, sinó criminals. La bèstia humana és així, l'atrauen fatalment verins i maleses nocius per a l'anima, i, com de la droga, no se'n sap sostreure.

AQUEST CRONISTA ES CONFESSA ADDICTE a la desactivació intel·lectual després d'una jornada moguda per les neurones: migdiada, quan l'agenda ho permet, amb els coits, tribulacions i desgràcies de lleons, hienes i zebres -la vida a la sabana és molt dura-, dofins, rantells i perdius hispàniques, i al vespre -els neurosociòlegs diuen que no s'ha de fer-, adormir-se amb una pel·li mediocre que ja havia vist o amb una sèrie de forenses o de polis americans molt llestos, aixecadors de pesos i emprenyats, i amb molta silicona als pits de les senyores. Que no m'estigui d'admetre-ho no vol dir que em consideri un espècimen al marge de la norma, o immune a les xacres comunes. Aquest és el quid, el mal infligit per la nefasta droga televisiva -i mediàtica en general- té un antídot dins dels mitjans: els qui amb les mateixes eines en denuncien la porqueria.

LA MAJORIA, PERÒ, SÓN MERES OPERACIONS de competència. No breguen per la veritat, ni per la dignitat professional ni per cap principi estètic ni ètic: breguen per l'audiència. I a dalt de tot de la cadena tròfica s'hi situa el senyor Monegal, amb un programa epònim autodefinit com a crítica de televisió. "Això no és un zàping -diu Monegal-: és crítica objectiva, imparcial i raonada". I un, que es mira aquest espai amb una complaença sospitosa, al marge de si les formes insuflades de vanitat i suficiència del personatge li cauen simpàtiques o no, pensa si no som davant d'una empresa demagògica més, una mica més refinada que les altres, amb uns grams més de coartada intel·lectual, però que ven com a crítica, com a repulsa, el que no deixa de ser una altra forma de consum, amb l'etiqueta canviada. ¿Està segur el senyor Monegal que una part important del seu auditori no és auditori de zàpings? I, encara que no fos així, ¿és conscient del poder amanyagador, terapèutic -no pas crític- d'un programa en què es diu a l'espectador: "Mira que llestos que som, que atents a la jugada, nosaltres no som com els ramats de bens analfabets, a tu i a mi no ens fan combregar amb rodes de molí, sortim de la regla i no hi ha qui ens faci empassar la merda"?

QUEDEN POQUES VOLTES MÉS PER DONAR a aquest cargol. En aquest mateix article, ¿no es fa en certa mesura el mateix que es critica en l'operació mediàtica de la criatura (el terme és d'ell) Monegal? ¿No estic afalagant el lector, no m'estic presentant jo mateix millor que els altres i oferint-li que, identificant-se amb el que dic, s'hi senti ell també? Segurament. Vet aquí una de les poques coses que legitimen la crítica (i la sàtira), la que marca la diferència, per exemple, entre unes memòries colpidores i unes altres sospitoses, i aquí hi ha exemples brillants en la proximitat, Jesús Pardo, Terenci Moix i d'altres.

UNA MICA D'HUMILITAT, DE POSAR-SE ell mateix en el món, milloraria l'efectivitat crítica de la criatura Monegal, com ell diu, la seva mossegada. Per començar, que polís el català, ple de castellanismes i girs espuris (de tant en tant els hi deuen corregir pel pinganillo, perquè algun, no tots ni de bon tros, l'esmena sobre la marxa). Que comencés per l'autocrítica.