• Imprimir

L'ÈXIT DE FACEBOOK I LA SEVA SUPERVIVÈNCIA EN EL TEMPS

Èxit perillós

Salvador Cardús i Ros / Salvador Cardús salvador.cardus@uab.cat

CRISTINA LOSANTOS

F acebook, la xarxa social d'Internet que està fent forrolla a tot el món -més de 120 milions d'usuaris actius-, morirà d'èxit. L'única pregunta de què realment no sabem la resposta és quan es produirà la defunció, i si morirà tota sola o serà virtualment assassinada, tot d'una, per una nova proposta. Facebook és un artifici tecnològic enginyós, creat el 2004 a Harvard i obert a tothom el 2006, fa poc més de dos anys, que crea la ficció d'una relació cara a cara amb un munt de gent que, en general, no coneixes de res o de ben poc. La vinculació amb les persones que s'hi adhereixen i els grups que s'hi creen són reals, i els intercanvis de missatges existeixen. La ficció és en el supòsit de la proximitat simulada d'aquesta relació que Facebook la qualifica d'amistat. Tants anys explicant a classe que el que caracteritzava les societats modernes era el predomini de les relacions anònimes en lloc de les relacions cara a cara pròpies de les comunitats tradicionals, i ara resulta que combatem la fredor de la gàbia de ferro global que havia teoritzat Max Weber amb l'escalforeta d'una manteta d'amics virtuals. Gàbia, sí. Però encoixinada. Zvakergerg, el creador d'aquesta plataforma, no deu haver llegit Pla, perquè és segur que hauria distingit tres categories de relació: amics, saludats i coneguts del Facebook.

SÓC CONSCIENT QUE PREDIR LA MORT FUTURA del Facebook no té cap mèrit. La rapidesa dels canvis tecnològics, i més la del programari que fa anar les màquines, és tan gran que la meva generació n'hem pogut viure ben bé una dotzena de veritablement determinants en els canvis dels nostres estils de vida. Ara mateix, sense voler ser ni sistemàtic ni exhaustiu, podria esmentar -cenyint-me als relacionats amb les formes de comunicació- la televisió, el pas del transistor a l'MP3 passant pel casset i el walkman, el breu regnat del fax, l'ordinador personal, internet (i particularment el correu electrònic), el mòbil amb totes les opcions multimèdia actuals i la digitalització d'imatges i les seves càmeres. I tots aquests canvis, amb les corresponents conseqüències transcendentals tant en la indústria de la comunicació com en les nostres maneres de relacionar-nos amb el món, de representar-lo i imaginar-lo. Ras i curt: uns canvis que han transformat la manera de pensar-nos a nosaltres mateixos.

EN TOTES AQUESTES REVOLUCIONS, TANMATEIX, es fa difícil saber què hi ha de verdaderament nou i què és només una transformació formal. La temptació, seguint les tendències dominants de pensament, és creure que tot és nou. Però no és tan clar. Comentant la mena de barbaritats i insults que es poden trobar en els comentaris que se solen deixar als fòrums oberts d'internet, com ara el que ofereix l'edició electrònica d'aquest mateix diari, algú observava amb molta intel·ligència que, probablement, aquesta desmesura és molt antiga. De manera que, quan no hi havia aquest espai virtual d'impunitat anònima, l'exabrupte es refugiava a la taula del cafè mentre es jugava a cartes, la tafaneria maliciosa s'emparava en la protecció de la complicitat de gènere a la perruqueria -quant de mal deuen haver fet les perruqueries unisex en la conservació d'aquella intimitat que permetia grans esbravades sentimentals!- i, si calia arribar a les mans, un es podia trobar al carrer.

QUE QUINS SÓN ELS VIRUS QUE MATARAN el Facebook? Tots són dins de la seva mateixa lògica. En primer lloc, hi ha l'expansió geomètrica dels contactes que el fa indomesticable. La categoria amic es dissol entre centenars, milers, de contactes perdent tota la seva efectivitat, com qui tira un terròs de sucre al mar. En segon lloc, un dels principals adversaris de Facebook és el temps que s'emporta. Aquella força que li ve d'envair el teu correu amb demandes d'amistat, deriva en una exigència de dedicació que queda limitada, en tot cas, només a uns determinats perfils professionals per als quals el temps de treball s'estira com un xiclet. Tercerament, hi ha un factor que fa irrellevant la xarxa: la pertinença als grups que es creen i a les causes que es proposen és absolutament gratis. Defensar una causa al Facebook, per noble que sigui, o adherir-se a un grup, per idiota que sembli, no costa res. Mai no s'havia arribat a una lluita (per una causa) amb el cost zero en responsabilitat. Havíem vist el contrari, allò que el canonge malagueny González-Ruiz titulava "Creure és comprometre's", o el teòleg Díez Alegría "Déu és gratuït però no superflu". Ara és al revés: Facebook ofereix adhesions sense compromís i causes supèrflues.

NO SE'M MALENTENGUI: SÓC AL FACEBOOK, i, tot i que podria al·legar tafaneria professional per justificar-ho, he de dir que -quan encara no m'ha desbordat- m'ha semblat realment fascinant i susceptible de poder ser considerat una forma d'associacionisme cívic que potser mereixeria una més gran consideració pública i, no cal dir-ho, més atenció des del punt de vista de l'anàlisi sociològica. Però també he de dir que el munt d'amics que he fet en poques setmanes, l'amenaça permanent de fer-me perdre el temps que necessito per treballar i aquest pseudocompromís sense responsabilitat de les desenes de causes a què ja m'he apuntat, són les raons que em fan sospitar d'aquesta mort d'èxit del Facebook. Una mort que anuncio sense, en cap cas, desitjar-la.