Hillary Clinton, aquesta dona notable, ha dit que la diplomàcia americana exercirà a partir d'ara un smart power, un poder que no és ni massa suau (que seria inoperant) ni massa fort (que fóra prepotent). L'expressió és molt atractiva, perquè aquesta mena d'actitud projecta el poder de la intel·ligència, i poder sempre és força. Doncs bé, a Catalunya s'està congriant un smart power, un nucli de poder que no és ni polític ni econòmic, però que comença a pesar en les parts més lúcides de la societat. Un grup nombrós de persones amb opinió influent, capaces de capgirar les anàlisis estereotipades que es mantenen vigents per pura inèrcia; persones que, per la claredat de les seves expressions, convencen aquest gruix social que se sent frustrat i mal representat per les tàctiques polítiques actuals.
DIGUEM QUE EL CLUB DE L'SMART POWER està format per opinadors que reuneixen tres condicions, ineludibles totes tres. L'una, la contundència inequívoca en el diagnòstic. Fa pocs anys era impensable trobar el consens que avui concita la vocació de sobirania. Aneu per pobles i ciutats i trobareu nuclis considerables de catalans que han arribat a la conclusió que cal fer un cop de volant en el camí polític. Espanya té tot el dret a construir-se, però ningú no diu que Catalunya estigui encara obligada a participar en aquest projecte, vistos els resultats. El catalanisme convencional creu, com cent anys enrere, que cal fer l'Espanya gran perquè, literalment, ens deixin en pau. Però no és així: Espanya creix i s'enforteix com un Estat amb un horitzó d'homogeneïtat centralitzada. És la seva essència. Per reeixir, li cal una Catalunya regionalitzada i en recessió, que a la llarga deixi de molestar. Entestar-se a convèncer Espanya de construir-se plural i oberta és com llaurar sobre l'aire, inútil, esgotador i trampós. Mentre construïm Espanya es desconstrueix Catalunya.
LA SEGONA CONDICIÓ PER INTEGRAR L'SMART POWER és, doncs, la posició crítica davant els agents polítics, socials i culturals. Es tracta de saber, de fer saber, quin projecte mou a cadascú, de despertar una actitud vigilant en la gent, de fer les preguntes encertades, de proporcionar respostes justes. Hem d'aprendre a analitzar la realitat a partir de filtres nous. I la tercera condició, molt important, és que aquesta tasca es faci tot mantenint una opinió positiva sobre el talent català, sobre les possibilitats reals d'aquesta terra de tirar endavant. Tenim, o ens han inculcat, una certa tendència al derrotisme i, més enllà, al provincianisme: allò que és català no pot ser bo, diuen els propagadors del cosmopolitisme tifa (lúcida expressió d'en Joan Josep Isern que faig meva). No deixa de ser una tremenda colonització: ens veiem com ens veuen, ens veiem en versió espanyola, ens veiem amb l'autoestima disminuïda, que vol dir amb la força i l'entusiasme flaquejants. No tot es fa bé, no tot és gran i excel·lent, però l'excel·lència hi és amb escreix. Cal un pensament català crític però positiu.
UN DELS CATACLISMES HISTÒRICS, A QUÈ Catalunya està tan habituada, va ser la deserció gairebé global de la classe dirigent que el 1939 (o abans) va decidir incorporar-se al franquisme per salvar els mobles. El problema no és aquest: el problema és que es van obligar ells mateixos a renunciar al catalanisme que els havia portat a l'hegemonia: era, deien, la "falsa ruta" que havia provocat la catàstrofe. La societat va quedar desvertebrada: Catalunya no té avui una classe dirigent com l'havia tinguda a començaments del segle XX, malgrat les limitacions que llavors tenia la ideologia conservadora en un marc de tensió social. No hi entrem ara, en això; tots sabem història.
PERO AL SEGLE XXI NO CAL QUE LA CLASSE dirigent l'entenguem en termes de poder social, això s'ha acabat: la dirigència està avui en el coneixement. La classe dirigent ha de ser aquest smart power que ha tancat la via autonomista, per inútil, per limitada, i ha decidit encaminar-se cap a la sobirania per tal de poder apedaçar aquest país que va perdent plomes per les cantonades. Us asseguro que l'smart power troba eco en una gent -gent de tot arreu- que es va tornant exigent envers els polítics que diuen representar-los. Una gent que creu que "sí que podem" i que vol sentir-ho dir als protagonistes de la cosa pública.
DEIA EN JAUME SERRA HÚNTER, FILÒSOF i polític republicà exiliat a Mèxic: "La neutralitat és potser el més eixorc dels egoismes". D'acord, les seves circumstàncies van ser extremes i és per això que ara parlem del poder de la intel·ligència i no de cap altra cosa. Ja no té mèrit ser poruc -la por, ens l'han ficada al cos com a fre- o ser excessivament prudent o ser volgudament escèptic. Només cal ser intel·ligent: clar en el diagnòstic, crític en l'anàlisi i positiu en el pensament. Sense fer-li escarafalls a un cert radicalisme: en una societat binària, com és la catalana, la centralitat no és un mèrit sinó una renúncia. La mitjana del conjunt sempre estarà a favor de deixar les coses com són, de manera que s'ha de buscar la centralitat del propi projecte i, a partir d'aquí, sense rebaixes, avançar en l'eixamplament de l'espai polític. Aquest és el repte del nou catalanisme. I en això està ficat l'smart power.
Dilluns, 14 de juny del 2010

Tots els continguts de l'AVUI són consultables a través d'internet, de forma oberta i gratuïta. Les pàgines originals en paper, en canvi, no es podran consultar via PDF i només s'oferiran al quiosc.
| DL | DM | DC | DJ | DV | DS | DG |
|---|---|---|---|---|---|---|
| 1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | |
| 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 |
| 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 |
| 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 |
| 28 | 29 | 30 |