• Imprimir

EUROPA I LA CONVERGÈNCIA DELS ESTUDIS UNIVERSITARIS

De Bolonya a Franco?

Manuel Castellet / Catedràtic de la UAB. Membre de l'Institut d'Estudis Catalans

DANIEL BOADA

La integració dels països que actualment constitueixen la Unió Europea en una unitat econòmica, política i social és una tasca en què es treballa des de fa anys i que comportarà encara molts esforços, moltes renúncies i una gran dosi de sentit comú. Per què, si ara tothom coincideix que la unió econòmica i monetària de l'any 2002 ha estat clau perquè la crisi actual no sigui tan dura, hi ha forts moviments en contra de la unió universitària? Cal un esforç important per part dels estudiants per entendre què representa, però cal també un esforç -no menys important- de les autoritats acadèmiques i polítiques per fer-los comprendre els beneficis de la compatibilitat d'estudis universitaris en els diferents països de la Unió.

LECTOR EMPEDREÏT QUE SÓC DE L'AVUI, en una edició del mes de novembre, en plena efervescència de la protesta estudiantil, vaig llegir un article d'opinió excel·lent de Xavier Roig, titulat Sense risc, i unes frases atribuïdes al conseller d'Innovació, Universitats i Empresa que no vaig ésser capaç de dissociar totalment. És més, crec que tenen molta relació.

SEGONS L'AVUI, EL CONSELLER, PARLANT de l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior (Bolonya, per als amics) "va alertar que l'alternativa a aquest procés suposa tornar a l'«autarquia» i al model universitari franquista, «retrògrad i anquilosat», que «Catalunya va pagar amb repressió, morts i afusellaments»". Que Catalunya va pagar amb repressió, morts i afusellaments el règim franquista no n'hi ha cap dubte i esperem que això no torni a passar mai més, però que qüestionar el malanomenat model Bolonya impliqui tornar al franquisme és quelcom més que dubtós. Ja portem trenta anys sense franquisme i, encara, sense Bolonya.

COM A ESTUDIANT UNIVERSITARI DELS ANYS seixanta, professor universitari des de la mort del dictador i amb una intensa activitat en política científica a Europa, crec que puc aportar una visió objectiva i documentada a aquesta problemàtica que darrerament ha encès un sector dels estudiants, que desitjo minoritari. "Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu". No tots els mals atribuïbles a l'ensenyament universitari català ni totes les possibles solucions tenen relació amb l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior i, per tant, no podem carregar a Bolonya allò que Bolonya no diu, però tampoc està bé fer ressuscitar Franco a la primera ocasió. Deixem-lo ben enterrat. I profundament, millor.

BOLONYA NO DIU QUE ELS ESTUDIS DE GRAU siguin de 4 anys, no diu res d'avaluacions continuades, ni de les taxes, ni del règim de permanència... Als estudiants convindria que algú els digués la veritat, encara que dir-la no sigui rendible políticament o no sapiguem com afrontar aquesta veritat. La part d'aquesta veritat que aquí vull reflectir és com seran realment de competitius els nostres estudiants amb els nous estudis de grau en front dels d'altres països de la Unió Europea? Perquè una cosa és canviar els plans d'estudi, les metodologies, l'ús de les tecnologies, etc., i una de ben diferent és canviar els hàbits d'estudi i d'aprenentatge, que, malauradament, s'han anat deteriorant els darrers anys.

I AQUÍ ÉS ON ENTREN LES TESIS DE XAVIER ROIG: "Hem de recuperar una societat (la catalana) plena de compromisos personals, amb la consegüent assumpció de riscos". També a la universitat, en l'estructura, en el finançament, en els estudis, en els professors i en els estudiants. Un "crèdit europeu" aquí a Catalunya (segons el ministeri espanyol) es valora en 25 hores de treball; 60 crèdits anuals són, doncs, l'equivalent més o menys al treball anual d'aquells -alguns també joves de 18 a 25 anys- que han entrat ja, per decisió pròpia o per necessitat, al mercat laboral i que amb els seus impostos contribueixen que altres puguin estudiar a la universitat. Coneixedor que arreu hi ha excepcions, tant a Catalunya com en altres països europeus, el cert és que els estudiants dels països d'influència germànica, nòrdica o anglosaxona estan més acostumats al treball personal -individual o en grup- que els nostres. I Bolonya implica això: més treball personal, més dedicació a l'estudi, més responsabilitat. Per tant, més risc. I no podem seguir, com diu Xavier Roig, amb "un sistema educatiu que promou la falta de competitivitat i anuncia la bondat universal".

PREGUNTES SENSE RESPOSTA: PER QUÈ hem acceptat a Catalunya -amb passivitat- la singularitat espanyola de graus de 4 anys, quan els rectors de les nostres universitats i membres del govern havien opinat clarament en favor d'un grau de 3 anys? Per què no disposem d'un sistema de beques propi i ben dotat i d'uns règims de permanència que esperonin els estudiants a treballar de valent, però que també els exigeixin? Per què no prioritzem la transmissió de coneixement de qualitat enfront d'altres conceptes de dubtosa eficàcia? Per què aprovem titulacions de grau excessivament especialitzades, quan el món és canviant i el que necessitem són joves formats amb una capacitat d'adaptar-se a les diferents realitats? D'això n'han de respondre les nostres autoritats, sense recórrer al terror de la dictadura.