• Imprimir

DE FIL DE VINT

APPEC

Isabel-Clara Simó

Dijous passat vaig assistir a la festa de lliurament de premis de l'APPEC (Associació de Publicacions Periòdiques en Català) i em vaig quedar meravellada de dos fets contradictoris i tots dos sorprenents:

El primer és l'esplendor de les revistes catalanes, motiu pel qual es diu que el nostre és un país de revistes. L'exposició és molt més convincent que una llarga llista de xifres. Sumem-hi la qualitat mitjana, que és digna de lloa, la varietat temàtica, l'abast nacional (és a dir, de Països Catalans) i la bona salut econòmica de la majoria. No és gens estrany que n'hi hagi més de 140, que editen 700.000 exemplars, i que arriben a dos milions i mig de lectors. El que celebràvem, a més, era el 25è (!) aniversari de l'Associació, així com el desè any dels premis APPEC.

El segon fet és la paradoxa que representa la quasi invisibilitat de la premsa catalana als quioscos. És cert que moltes d'aquestes revistes van per subscripció, però, tot i així, les altres solen estar en un lloc intern, fora de l'abast de la mirada, i el quiosquer ens les lliura amb promptitud, però amb aquell gest ambigu amb què es lliura la premsa pornogràfica. O clandestina. Potser exagero, però els tics del franquisme sembla que encara duren. Altrament, hi ha algunes llibreries que refusen posar llibres en català a l'aparador, o que hi dediquen només un petit espai visible de la llibreria. Com que quiosquers i llibreters són la cara visible de la nostra cultura, em pregunto quina malaltia patim: ¿un autoodi autoflaglel·lant? ¿Una malfiança en nosaltres mateixos? ¿Una autominorització de la nostra cultura? I, si som uns malalts, per què els qui ens haurien de fer de metge ens recepten arsènic, a veure si rebentem?