• Imprimir

CAMPANYA PROPAGANDÍSTICA SOBRE L'EXISTÈNCIA DE DÉU

La botiga de Déu

Miquel de Palol / Escriptor

ANTHONY GARNER

Fa uns dies que hi ha un enrenou notable als mitjans a propòsit de la propaganda -importada del Regne Unit- que una associació d'ateus ha plantat als autobusos de Barcelona, i ho farà més endavant als de Madrid i no sé si d'alguna localitat més. Sobta d'entrada que la majoria de polemistes han entrat en qüestions de procediment. ¿És lícit que es faci propaganda d'una cosa així? ¿Interessen a la ciutadania qüestions profundes de consciència? Deu ser que sí, perquè els altres ja han dit que contraatacaran. Però poques veus han entrat en la matèria en qüestió, i dic poques perquè no n'he fet un seguiment exhaustiu; de fet, no n'he sentit ni una.

DEIXEM, PER TANT, LA LEGITIMITAT DEL FET -són els aires del nostre temps- i anem al contingut. Trobem en primer lloc un parell de trets sibil·lins en el redactat de la sentència: "PROBABLEMENT DÉU NO EXISTEIX (...)". Observi en primer lloc el lector que tot són majúscules, cosa amb la qual s'esquiva el dilema d'utilitzar la caixa alta de forma significativa encapçalant el mot Déu. La qüestió em sembla ridícula. Aquest cronista ignora o creu ignorar si Déu existeix o no -tot i que no crec que interessi a ningú, em mullaré més endavant sobre això-, però en cap moment que n'ha parlat se li ha ocorregut escriure-ho amb minúscula, per la senzilla raó que és un personatge; real o de ficció, aquesta és la qüestió següent. L'existència d'Afrodita, de Rama i de Vulcà és tan contingent com la de Déu, i no he vist mai ningú en conflicte per posar-hi majúscula inicial.

EN SEGON LLOC, TENIM L'ADVERBI INICIAL. ¿Aquest probablement és una meditada mesura de prudència ontològica, una concessió juganera als indecisos, o respon al dubte profund dels autors del text? Perquè, si aquí es tracta de la força de la convicció -els cristians en diuen fe-, els ateus comencen perdent un a zero. El papa de Roma no diu "probablement Déu existeix". Vet aquí la qüestió central, no pas l'oportunitat circumstancial de l'acció propagandística. ¿Té fe, el personal, en general? La resposta és que no, i un cop més és impossible -a més d'innecessari- fer-ne un judici de valor. Des de la infantesa sento els capellans queixar-se de la falta de fe dels qui ells anomenen creients. La gent pot anar a missa, respondre a les enquestes, tractar amb respecte els símbols religiosos, renyar els blasfems i posar unes monedes quan li passen el platet -¿encara el passen, o només es tracta de marcar la declaració de la renda?-, però a l'hora de la veritat, a quants no els agafa l'escagarrinada final? I si tot plegat és una guatlla? ¿I si em moro i no hi ha res de tot aquest sidral que m'han contat? Els capellans i el senyor Miró i Ardèvol poden dormir una mica més tranquils a partir d'ara, perquè queda clar que els ateus, fins i tot els bel·ligerants, els que tenen l'humor de gastar-se'ls en propaganda, tenen conflictes amb la fe.

ALGÚ HA VOLGUT VEURE EN L'ADVERBI un signe d'això que se'n diu agnosticisme, que no és res més que la negació de la possibilitat que l'existència de Déu sigui demostrable en termes racionals i per procediments científics. A propòsit de la propaganda dels autobusos se n'ha tornat a parlar, i no ha faltat qui diu que l'agnosticisme és un mal refugi dels que no volen mullar-se, dels que -ho he llegit en algun lloc- responen "NS/NC" a les enquestes. No hi estic d'acord. Recordem una de les més brillants lleis de Murphy: la conclusió és el punt on t'has cansat de pensar, cosa que ja van dir els xinesos fa milers d'anys; quan tot encaixa en el raonament, busca on t'has equivocat. Si es fes una enquesta sobre l'opinió ciutadana sobre l'existència de Déu, l'agnosticisme no ocuparia l'1, el 2 o el 3 per cent que sol ocupar-hi, sinó que segurament superaria els sís i els nos.

HI HA UN MODE DE PENSAMENT MÉS AMPLI que l'agnosticisme, que és l'escepticisme, que més, enllà de la doctrina de Pirró i Sext Empíric, és un condiment -o predicat- de moltes escoles filosòfiques, fins al positivisme actual. L'escèptic ja no és tant el qui nega la possibilitat de coneixement absolut, sinó el qui nega els dogmes, i l'ateisme n'és un altre. Abans he dit que em mullaria. A mi em sorprendria molt que Déu existís, perquè res del que m'envolta indica la presència d'un ens de les seves característiques -no resisteix el pas de la navalla d'Occam: el món s'explica millor i més fàcilment sense Déu-, de la mateixa manera que presenta totes les evidències del fet que allò que es mor -persona, animal o vegetal- desapareix i no va a parar a cap altre lloc. Però també la terra sembla immòbil i plana, també els estels sembla que se li mouen al voltant i són freds i petits, tampoc se sap, en termes sensorials, quina estranya bruixeria és l'electricitat, també és impossible que voli una enorme massa de ferro, etc. Prudència, per tant, en l'absolut dels judicis.

S'ACABA L'ARTICLE I AMB PROU FEINES hem comentat la primera part de l'espot. Queda al tinter l'exortació conclusiva, on els botiguers de Déu ja han anunciat que centraran la resposta: es pot viure la vida feliçment amb Déu, segons ells, millor que sense Déu. Aquest cronista ho deixa aquí per ara. Només en un punt l'escepticisme se li torna un element dialèctic bel·ligerant: tal com està el món en qualsevol dels seus àmbits i aspectes, un se'n pot fotre més o menys, però despreocupar-se'n no sembla recomanable. Ni tan sols possible.