• Imprimir

ELS POLÍTICS I LA RELACIÓ DE LA CIUTAT AMB LA RESTA DEL PAÍS

Barcelona, capital de què?

Patrícia Gabancho / Periodista i escriptora gabancho.avui@gmail.com

SALVADOR ANTON

Tenia raó Ferran Mascarell quan deia, ara fa uns dies en aquestes mateixes pàgines, que un dels errors del nacionalisme de Jordi Pujol va ser no assumir Barcelona com a capital del país. En efecte, això convertia el projecte convergent en una construcció artesanal i petita, amb ambició nacional fronteres endins però divorciada de la modernitat urbana. I, pitjor encara, trencava amb la tradició del catalanisme històric, que va somiar una gran capital i la va fer realitat amb l'alçaprem de les exposicions universals. Modernisme i Noucentisme van coincidir en la tríada de cultura, ciutat, nació. Curiosament, Mascarell oblida que la tradició del catalanisme també es va trencar a l'altra banda de la plaça de Sant Jaume, on Pasqual Maragall encarna una visió alternativa gairebé de tot -de la vida, de la modernitat, de Barcelona- i la comença a bastir des del poder que té, que és l'alcaldia de la primera ciutat de Catalunya.

MARAGALL PLANTEJA BARCELONA EN DOS FRONTS. De cara endins, la proposa com a "segona capital d'Espanya", perquè s'ha sumat amb entusiasme al projecte modernitzador de Felipe González, que és també el seu projecte. Barcelona com a segona capital espanyola (definició que Espanya, per cert, no compra) frega el provincianisme més recalcitrant, però Maragall ho compensa amb l'altra fita: posar la ciutat en el mapa. Tanmateix, la ciutat que Maragall projecta no és exactament la capital de Catalunya, una ciutat amb una cultura, sinó un artefacte comercial, és a dir, un paquet turístic, d'inversió i de comerç: la que acabaria sent "la millor botiga del món". Potser és per això que l'extraordinari èxit dels Jocs Olímpics guarda en el seu interior un petit fracàs, l'Olimpíada Cultural. De passada, la festa olímpica serveix per certificar el matrimoni del socialisme amb l'alta burgesia (inclús franquista) de Barcelona.

PASQUAL MARAGALL PODRIA HAVER PLANTEJAT, com a part de la seva alternativa al pujolisme, una cultura catalana moderna, a la manera del cosmopolitisme dels anys 30, compromès amb Catalunya, arrelat i intel·ligent. Però no: Maragall volia una esmena a la totalitat, i de Catalunya i la seva cultura ja s'ocupava el pujolisme. De manera que Maragall inventa el cosmopolitisme barceloní que continua vigent fins avui, com a emblema de la ciutat, i que està basat en l'espanyolitat banal. Un cosmopolitisme sense Catalunya, viscut i definit per l'elit que a Barcelona produeix cultura espanyola, que a Maragall li sembla més glamurosa i més familiar. I no és casualitat tampoc que el seu projecte metropolità, fulminat més tard per Jordi Pujol, vagi molt més enllà de la coordinació de serveis i estratègies: buscava, en el fons, acotar una altra Catalunya.

L'ENORME ENTUSIASME PROVOCAT per un projecte de renovació urbana molt consistent, fins i tot fascinant, pot ser durant un temps una identitat, però és una base falsa per construir una capital. Barcelona anava per lliure, hi va encara. El nom de la ciutat sona a tot arreu, però la cultura catalana no ha menjat ni un bocí d'aquesta promoció. Barcelona no parla de Catalunya. Fins i tot quan l'Ajuntament processa un català de pedra picada (perdoneu-me la broma) com Antoni Gaudí, l'ensenya com un creador asèptic, des-patriat; i segurament així serà també amb el gran Cerdà i l'homenatge que se li prepara. En els plans estratègics municipals de cultura, dels equips que comandava Ferran Mascarell, la cultura catalana gairebé no hi surt, no és objecte de reflexió, malgrat que està lluny de ser una cultura normalitzada a Barcelona. Uf, quina mandra, em va dir un dels autors quan li vaig plantejar l'omissió.

PER TANT, DAVANT PER DAVANT a la plaça de Sant Jaume tenim un país sense capital i una capital sense país. És significatiu que els especialistes internacionals comencin a definir Barcelona com la primera "ciutat genèrica", la ciutat sense ànima, que no expressa identitat, que no protegeix la memòria, que s'esborra. Una ciutat certament atractiva en la seva encantadora frivolitat, que la fa apta per al turisme de cap de setmana però no pas per al lideratge nacional. Ara bé, en el pecat, la penitència: l'Ajuntament troba que la ciutat a poc a poc se li gira d'esquena, i no pas per falta de serveis, sinó per falta de projecte (projecte que tampoc té, pel que sembla, l'oposició convergent). Potser la pedra de toc d'aquesta estereotipació de Barcelona serà la reforma de la Diagonal i la manera com es respecti (o no) la textura històrica de l'avinguda.

FERRAN MASCARELL JUGA A SER EL PRAT DE LA RIBA del catalanisme deucentista, però el seu discurs té un dèficit: no planteja Espanya com a problema, perquè beu encara del fantasmal i ja impossible federalisme del PSC. Els fets, no les paraules, demostren que, ara que el debat s'ha tensat i la construcció de Catalunya s'ha fet incompatible amb la construcció d'Espanya, el PSC no tan sols sosté el projecte de Zapatero a Espanya, sinó que també defensa el projecte de Zapatero per a Catalunya. La subordinació conceptual a un joc esgotat fa que el relat de Mascarell soni vell i caduc. El camí és tornar a la tradició progressista del catalanisme i relligar de debò capital i nacionalisme, però aquest cop amb un horitzó ambiciós de plena llibertat.