• Imprimir

EN DIRECTE

Qui es queixa pel pla de Bolonya?

Marta Rovira

L'any 2002 vaig treballar en un informe sobre l'adaptació a l'espai europeu d'educació superior de les titulacions d'enginyeria de mines i d'enginyeria de camins, canals i ports. En aquells moments, la resistència més gran es trobava en el professorat, en unes carreres que tenen un fort component de prestigi aportat per la tradició. Des d'aleshores, el professorat ha hagut d'afrontar un procés d'adaptació de les diverses carreres a un model que defineix un marc comú d'itineraris formatius. La definició compartida del que és un grau i un postgrau, el càlcul de l'esforç de l'estudiant, la creació d'un títol europeu que permet conèixer perfectament les habilitats adquirides, etc. són components d'un pla de Bolonya que pretén aportar un marc comú als estudis universitaris. Més enllà d'això, el contingut de les carreres, les especialitats, les assignatures, les pràctiques, etc., malgrat que segueixen unes directrius molt bàsiques quant a l'estructura, són fruit de la cuina de continguts que fa cada Estat. De fet, la primera iniciativa que va tenir l'Estat espanyol per ajustar-se al pla de Bolonya va ser la de recentralitzar les titulacions tan com va poder, obviant les competències autonòmiques. Alhora, a Catalunya es va impulsar un sistema d'adaptació reglamentista i encotillat que ha conduït el professorat a una dinàmica de producció de programes estressant i probablement estèril en molts sentits. Per això m'estranya tant que els estudiants siguin els únics que s'han queixat del pla de Bolonya. Què hi diu el professorat?