• Imprimir

Els reptes de l'educació

Jordi Sànchez i Picanyol / Politòleg jspicanyol@hotmail.com

CARLES DE MIGUEL

Més d'un 30% dels nois i noies es troben al final del seu trajecte educatiu obligatori (entre els 15 i els 16 anys) agrupats en funció del seu nivell de coneixements. No sabem, per manca de dades disponibles, si aquesta pràctica està estesa a les edats anteriors, tot i que hi ha molts indicis que així ens ho confirmen, sobretot si hem de fer cas del que diuen els professionals de l'educació. Aquest fet pot agradar més o menys, però ningú podrà mostrar-se sorprès amb aquestes dades, ja que el que ens certifiquen és una realitat que, malgrat no ser reconeguda, era àmpliament coneguda.

PODEM DISCUTIR HORES I HORES sobre la bondat i també sobre la perversió d'aquesta pràctica, que com tantes coses és una pràctica contradictòria: per una banda, vol respondre a l'objectiu de fer que els alumnes trobin en el seu aprenentatge la velocitat de creuer més apropiada a les seves capacitats, i per l'altra, no podem oblidar que la separació dels alumnes per nivells no serveix per incentivar la superació d'aquells que més necessitats i dèficits de coneixement mostren. Saber què passa a les nostres escoles no ens explica el perquè passa. Però conèixer amb dades estadísticament sòlides què passa ens diu moltes coses rellevants. Per exemple, en el cas que ens ocupa, ens diu que hi ha una enorme dificultat per part dels professors i de les direccions dels centres per donar compliment a la legislació que configura el nostre sistema educatiu.

INDEPENDENTMENT DE LES NOSTRES preferències o conviccions sobre com s'han de constituir els grups d'alumnes, el que és indiscutible des de la LOGSE és que el nostre sistema educatiu està construït sobre un principi d'inclusió, o si es prefereix de comprensivitat, i que per assolir aquest principi la no separació permanent dels alumnes en funció del seu nivell es preveu com a essencial. Podem concloure, doncs, que hi ha un divorci molt gran entre la pràctica docent i el que el sistema preveu. Aquest divorci és el que hauria de preocupar tota la comunitat educativa i la classe política en general, ja que és l'expressió inequívoca de l'existència d'un problema educatiu de grans magnituds.

AMB EL CONEIXEMENT D'AQUESTA REALITAT n'hi hauria d'haver prou per assumir que tenim un problema en la gestió de la inclusió que preveu la llei. És necessari abordar una reflexió sense apriorismes, serenament i sense acusacions preventives contra ningú. Malauradament, però, la difusió d'aquestes dades, que l'informe PISA 2006 ha posat en evidència, ha servit perquè els principals actors, començant pel mateix departament, hagin preferit quedar-se atrapats mirant el dit que assenyalava el problema que observar el problema que el dit assenyalava. Fins i tot alguns han optat per matar el missatger que duia un missatge que els era incòmode. En resum, ningú ha fet cap pas en ferm i en públic per assumir que cal abordar el fracàs -si es vol- relatiu del model educatiu que fa 15 anys estem aplicant.

AMB AQUESTES ACTITUDS, DE RETRETS i manca de realisme per abordar a fons i obertament els problemes educatius al nostre país, avui el Parlament de Catalunya inicia la tramitació parlamentària del projecte de la llei d'educació. Un debat que arriba excessivament ideologitzat , on el consens que va fer possible el Pacte Nacional d'Educació s'ha esvaït, on el departament d'Educació ha estat enormement prolífic i en bastants punts erràtic amb tres documents previs al projecte que avui es debatrà al Parlament i que ha fet que en només 12 mesos el món educatiu hagi tingut una vaga general, 250.000 al·legacions provinents de famílies de l'escola concertada i una fissura entre els socis de govern de dimensions considerables. I malgrat això, necessitem com l'aire que respirem una llei d'educació valenta, consensuada com ho va ser el Pacte Nacional, acompanyada de recursos pressupostaris suficients i amb voluntat de perdurar. L'obligació dels grups parlamentaris és fer-ho possible, i la de la societat, estar-hi atents i exigir una bona llei.