• Imprimir

NOUS EQUILIBRIS SOCIALS I DISFUNCIONS JUVENILS

Els rebels del benestar

Miquel de Palol / Escriptor

DANIEL BOADA

Acaba d'aparèixer a les llibreries Els rebels del benestar -en versions catalana i castellana-, compendi i tesi que reuneix els coneixements, l'experiència del tracte amb adolescents i joves amb problemes del psicòleg clínic Jordi Royo, tot i que ell mateix fa saber al lector que té a les mans el producte del treball d'equip del centre terapèutic Amalgama 7, pioner en el tractament de les disfuncions dels adolescents, incloses les estratègies de readaptació social.

ESCRIT DE FORMA CLARA I DIRECTA -i amb esquemes i quadres-, el llibre compleix una doble comesa: orientar els pares de fills amb problemes, situar-los fins al límit on podran arribar amb els seus propis recursos, més enllà dels quals els caldrà buscar ajuda terapèutica -d'això tracta la quarta i última part del llibre-, i en segon lloc, sensibilitzar les autoritats competents de l'abast del problema i de la necessitat d'una ajuda institucional més àmplia i compromesa.

FENT UN COP D'ULL ALS TÍTOLS de les tres parts anteriors, es té una idea força completa dels objectius del llibre: Adolescència i adolescents: característiques i trastorns associats, Principals comportaments de risc i Els nous adolescents: els seus valors i els nostres. La tecnologia i els nous equilibris socials han propiciat noves disfuncions en els joves, formes de rebel·lia difícilment assimilables, i ni tan sols comparables amb les dels seus pares quan tenien la seva edat. En paral·lel, la facilitat dels adolescents a accedir a l'oci i a la comunicació amb els seus amics ha destruït elements en altres temps estabilitzadors: interès per les novetats, descobriments en grup, excursions, viatges. De manera paradoxal, en els temps en què la informació i la comunicació són més fàcils i ràpids, uns i altres semblem més aïllats, i no penso tan sols entre pares i fills, o entre mestres i alumnes; també la tradicional, imprescindible aliança tradicional entre pares i mestres ha entrat en crisi.

SEGONS DADES OFICIALS, EL 20% DE L'ALUMNAT està afectat per diversos trastorns: oposicionismes, dèficit d'atenció, hiperactivitat, trastorns associats (fòbic, obsessiu, hipocondríac), comportaments de risc (drogues, trastorns, d'alimentació, internet, joc), trastorns límit de personalitat, patologia dual. La pregunta clau és fins a quin punt són reconvertibles aquests alumnes que una visió superficial veu tan sols desmotivats, malcarats, irritables i desafiants. Aquests són els que no s'integren, perquè l'esforç i la dedicació necessaris, en termes de temps, diners i representació, resulten políticament menys vistosos i rendibles que els dedicats a la immigració, que com a fenomen sociohistòric és la preocupació prioritària de les administracions públiques, terroritzades per la possibilitat d'un conflicte per ara inexistent a Catalunya, i encara anecdòtic a Espanya (El Ejido, i ara una enganxada entre gitanos i paios que no sé si es pot incloure en aquest esquema).

EN ELS ÚLTIMS SIS ANYS S'HA PASSAT de 19.000 a 121.000 alumnes procedents de la immigració, un 13,5% del total de la població escolaritzada, i Royo qüestiona d'arrel la data: un alumne immigrat, quan deixa de ser-ho? Quan se'l considera integrat? Al cap de sis anys? Al cap de tres? Al cap d'un? Quan ha arribat a presidir la Generalitat? Perquè és un fet que l'escola, els amics i l'entorn en general aviat adquireixen un pes en l'individu -més gran com més jove sigui- que contrapesa la presència familiar i el fa una mena d'amfibi sociocultural, millor adaptat i amb menys conflictes dins del medi nou que els seus pares.

¿PODEM SUPOSAR QUE DINS D'AQUESTS 121.000 n'hi deu haver alguns d'afectats pels trastorns conductuals esmentats abans? Sí, i segurament menys del 20% (dels 121.000), perquè quan hi ha problemes immediats per resoldre costa més que aflorin conflictes interiors característics del benestar (en temps de guerra pocs tenen colesterol, vet aquí l'exemple més o menys jocós sobre la qüestió). Però, a més, els estadistes sempre tendiran a classificar els nens immigrats amb trastorns de conducta dins dels percentatges dels conflictes de la immigració, i no dins dels percentatges dels conflictes dels trastorns de conducta, cosa que acaba de distorsionar la visió del conjunt.

EL RECLAM DE ROYO I EL SEU GRUP a l'administració pública catalana és clar: sense perdre de vista la trajectòria de la immigració -clau en el futur demogràfic del país, certament, però no l'única clau-, centrar el focus d'atenció en els adolescents i joves inadaptats, conflictius i víctimes de trastorns, que és on hi ha els problemes de debò. Fer les coses bé en aquest terreny és una clau fonamental de futur. Entre les conclusions del llibre llegim: "L'esperada i celebrada majoria d'edat, si no s'ha encaminat adequadament, pot esdevenir un pretext per un tipus d'independència que transformarà la casa familiar en una pensió, i convertir els pares en servents domèstics d'uns llogaters exigents i subvencionats. Si el món canvia -i és un fet indiscutible-, s'haurien d'oferir habilitats suficients als nous adolescents, i a la societat en general, per saber-nos adaptar als canvis, i aprendre a gaudir conjuntament del plaer dels nous aprenentatges".