• Imprimir

Bancs, governs, ciutadans

Arcadi Oliveres / Professor del departament d'economia aplicada de la UAB i president de Justícia i Pau de Barcelona / arcadi.oliveres@uab.cat

GUILLEM CIFRÉ

Hi ha ocasions en què ens hauríem d'avergonyir de les accions d'alguns representants de la condició humana i recentment ho hem pogut constatar amb reiteració. Des de l'any 2002, l'Organització Mundial per a l'Agricultura i l'Alimentació (FAO) ha demanat als països desenvolupats la creació d'un fons d'emergència, dotat amb 50.000 milions de dòlars cada any, que hauria de fer front al més greu problema de la població mundial que és, sens dubte, el de la fam. El silenci fou la resposta habitual d'aquests països fins al passat mes de juny, en què decidiren prendre un més que moderat compromís de dedicar al tema 8.000 milions de dòlars.

SORPRENENTMENT AQUESTES DARRERES setmanes hem vist sorgir des dels Estats Units i la Unió Europea 2,4 bilions de dòlars que s'hauran de destinar al salvament de les entitats creditícies. Fixem-nos bé en les dades per escandaloses que ens semblin: destinarem al rescat d'uns bancs, de comportament especulatiu i d'ètica més que dubtosa, una quantitat 48 vegades més gran que la que la FAO demanava i 300 vegades més important que la que finalment es va comprometre per la lluita contra la fam.

L'ÚNICA EXPLICACIÓ A UN TAL ABSURD el trobem en la pràctica identificació entre els responsables governamentals que comprometen els ajuts i els financers que els reben. Fa uns deu anys vàrem poder comprovar com Bush pare i Bush fill assistien alegrement a la festa d'aniversari del president d'Enron, que fins a la fallida de Lehman Brothers mantenia el rècord d'estafa als seus inversors, amb una pèrdua de 80.000 milions de dòlars, justament i casualment el mateix import que el Primer Món destina anyalment a la cooperació al desenvolupament del Tercer Món. En paradoxa, és justament l'esmentada cooperació la que sembla més amenaçada davant de la crisi que emplena totes les converses. El compromís del 0,7%, vell de fa més de 35 anys, és lluny d'aconseguir-se. Els països més rics com el Japó i els Estats Units amb prou feines superen el 0,17% i el 0,16%, respectivament, i d'altres països han amenaçat de reduir els seus compromisos en aquesta qüestió. A hores d'ara assolir el famós percentatge del producte interior brut fixat per Nacions Unides com a referent de la cooperació suposaria uns 270.000.000 de dòlars a l'any, és a dir una quantitat 9 vegades més petita que els ajuts bancaris. Veure aquestes dades no és en el fons altra cosa que constatar un conjunt d'incongruències que demostren que, contràriament al principi de representativitat que hauria de regir en tota democràcia, el poder econòmic es troba en mans dels bancs i altres grans corporacions, obeïts pels governs que, pressionats per aquells, finalment sacrifiquen les polítiques socials envers els seus ciutadans i les polítiques d'ajut envers el Tercer Món.

PER DESGRÀCIA EL CAS ESPANYOL no es separa gens ni mica d'aquesta norma general. Els diners compromesos pel govern de l'Estat com a suport als bancs s'han quantificat en 50.000 milions d'euros, unes 9 vegades més que el mai aconseguit 0,7%, malgrat els 25 anys de reivindicació dels moviments socials i ONGD en aquest sentit. Es tracta de diners públics que els bancs, sense legitimitat moral de cap mena, volen mantenir secrets i que potser caldria que servissin, en el millor dels casos, per tal que el govern en nacionalitzés alguns i prengués parts accionarials en d'altres.

PER ALTRA BANDA I GAIREBÉ A TÍTOL d'apunt final sembla forassenyada l'obsessió i la insistència del govern central en assistir el 15 de novembre a Washington a la reunió dita del G-20, quan el que lògicament ens hauríem de preguntar és quin dret tenen 20 països a voler decidir per més de 190. Per què tenim llavors les institucions financeres internacionals? Com dèiem abans, hi ha moments que cal tenir vergonya, ni que sigui aliena.