• Imprimir

L'eternitat

Josep Maria Ballarín / Capellà i escriptor

GUILLEM CIFRÉ

Aquests dies de Tots Sants i Difunts, endemés de la castanyada i de les tres parts de rosari que ben pocs masteguen avui pels difunts, aquests dies, dic, em tornen el record de tantes prèdiques com he aguantat, parlant de les penes eternes de l'infern. Val a dir que els predicadors ho brodaven, i com ningú més els jesuïtes, que havien fet els ejercicios de sant Ignasi amb els "cuerpos ígneos infernalosos". Arreu de les nostres parròquies hi trobes encara, de tant en tant, alguna pintura ingènua del judici acabat amb rostida final de mitja humanitat, que feia apoteosi a la capella Sixtina, amb aquella botifarrada genial del Miquel Àngel, de cossos despenjant-se avall, mentre la Mare de Déu hi tremola estemordida fent costat al Fill que venta plantofades.

TANMATEIX, ELS MEDIEVALS ENS deixaren aquell infern del Dante, on, malgrat les tortures, Paolo i Francesca encara s'estimen. I ens han deixat més, i aquest cop no és literatura. Sant Francesc morint en una barracota, entre càntics de joia a germà Sol. Aquell pobrissó, que morint ja llepava l'eternitat, va entrar als cels com a casa, hi estava avesat ja des d'ací baix, coneixia pla bé les quietuds eternes tastades en les hores llargues de pregària.

SIGUI COM SIGUI, ELS PINTORS HAN pintat a vessar els turments dels inferns, ni tan sols Fra Angèlic no ha aconseguit de pintar-nos uns cels on els miserables com un servidor ens sentim com a casa. Ens passa potser com al gitano que va deixar la glòria eterna perquè allí no había ambiente i va preferir el cachondeo dels inferns.

DEIXANT-NOS DE GITANO I D'ALTRES gloriosos pecadors del coll, mentre t'adones que, com he dit, sant Francesc va entrar a la glòria a peu pla, molts hi entrarem de contraban sense que ens faci massa gràcia un cel d'angelets només d'ales i caparró tot i que alguns siguin encara més meravellosos que els de Fra Angèlic tocant la guitarra amb tanta seràfica angelical que durarà una eternitat.

ARRIBAT ACÍ, NO TINC MÉS REMEI QUE arrapar-me a Aristòtil i a sant Tomàs d'Aquino, i els teòlegs d'avui que estosseguin. Com més va, més crec que entre Déu i l'home hi ha una rara i llunyana semblança. L'home té alguna cosa de diví, barrejada amb alguna de dimoni. Mentre Déu en té alguna d'home, barrejada amb la seva infinitud. Posat a fer catequesi, i sense més embolics, jo diria que Déu és Algú tan infinitament bon home que és capaç de fer-se Home.

ERGO, QUE DIRÍEM A SOLSONA, ELS CELS han de tenir més d'un toc humà, on els trinquelis que no hem aconseguit divinitzar-nos com ho féu aquell d'Assís, hi trobarem el gust de la carn d'olla, l'escalfor d'una llar i l'arborament fet eternitat dels cants de Nadal o les caramelles de Pasqua. Com el ciutadà de ciutat, mort d'atabalament, hi aprendrà silencis que només havia besllumat en vida. Endut per la passió pilotaire, que, malauradament, no té límits, allà anys enrere vaig dir que, per a mi, els cels eren com un partit de futbol on el Barça feia gols i més gols al Madrid. A tornajornals, un del Madrid podria pensar-ho a la revessa. No sé com, però als cels guanyarem tots. Sense bajanades, l'eternitat dels inferns ha de ser un etern atabalament, la dels cels un etern silenci, allò del poeta extasiat del Maragall.

N'HI HA UNA DE LA QUAL VISC. Tinc al cel tots els més propers de la meva sang. Me'ls sento més propers com si encara se m'asseguessin a taula. Els cels no poden ser un clos tancat de benaurats en la seva glòria i que els d'ací baix s'espavilin. Els cels també són enyorança fins que hi entri el darrer dels benaurats, potser benaurat més per la bona fe que per la fe. No m'embolico més. Déu farà que als cels m'hi trobi com a casa, perquè allà hi ha Mestressa. Ho sé segur. Gràcies a santa Maria, la glòria eterna ha de tenir gust d'escudella i carn d'olla.