• Imprimir

L'entrevista

"Als 6 anys vaig veure en Macià proclamant la República"

Ermengol Passola Empresari, promotor cultural i mecenes

Ignasi Aragay

JOSEP LOSADA

Vostè va néixer a la plaça Sant Jaume.

Sí. Aquest és el problema. Des que m'aguantava dret, sortia al balcó i m'amorrava als ferros, a la cantonada dels carrers Sant Honorat i Call. El balcó estava a l'alçada del del Palau de la Generalitat. Per tant, de ben petit vaig veure Macià, Companys, Cambó i, sobretot, vaig veure el poble a baix, mirant enlaire. La plaça Sant Jaume era el meu pati de jocs infantils, i els diumenges, com que obrien l'ajuntament, sovint hi entrava. Per cert, ¿algú sap per què no han tornat a reposar els domassos amb les quatre barres que decoraven el Saló de Cent?

Quan es va proclamar la República, quina edat tenia?

Sis anys. Recordo el gust dels barrots dels balcons. Perquè jo els llepava. I per cert, li puc dir que a baix, a la plaça, no hi havia cap bandera catalana [mostra la foto feta des del balcó].

De quina tendència era la seva família?

Eren d'Acció Catalana. A casa érem vuit germans i el pare era corredor de canvi i borsa.

De quan és el primer record d'activisme polític?

Del 1940, tenia 15 anys. A l'església de Sant Jaume passaven una safata demanant almoina amb un paper que deia Limosnas por el amor de Dios. Vaig passar per tots els bancs a demanar que no es deixés almoina si només era demanada en castellà. L'endemà la petició ja era bilingüe.

Tot va ser començar i no parar.

Quan el meu pare va morir, aquell mateix any, no vam trobar cap impressor que ens volgués fer una esquela en català. I això que teníem amics que s'hi dedicaven! Vam agafar un senyor gran que tenia bona lletra i vam fer els recordatoris a mà. A l'església de Sant Just, vam posar-nos a resar el rosari en català. El mossèn no ho va poder suportar i va enviar un escolà al cor perquè resés el rosari en veu alta, ben fort, en castellà, per neutralitzar les nostres veus.

Les seves accions de resistència van anar agafant més volada. La primera de les importants?

Repartir l'obra de mossèn Josep Armengou Justificació de Catalunya, de manera clandestina, porta per porta, a gent de confiança, gent del morro fort. Els demanàvem que ho fessin córrer. Érem al 1958. Sortíem en cotxe i en donàvem quatre o cinc cada nit. Ens hi jugàvem que ens fessin un consell de guerra. Els que es responsabilitzaven d'imprimir-la en ciclostil eren en Joan Ballester i en Santiago Albertí, l'editor. El canonge de la catedral mossèn Sanabre els guardava i me'ls passava dissimuladament al claustre de les oques.

Quin paper va tenir al concurs de poesia de Cantonigròs?

Vaig ser secretari de Joan Triadú. Llogava l'envelat, hi posava els diners al començament, triava la fonda, llogava les cadires, posava les taules... Tot. També va servir per fer un fitxer de gent afí, a partir del que tenia Joan Ballester.

Com van sortir els discos de la Nova Cançó?

L'inventor dels discos en català va ser en Pep Espart. Ell tenia diners. Jo encara visc del despatx i tinc molta feina. Un dia em va parar a la Rambla i em va dir: "Hem de fer una editora de discos. Ja l'hauríem d'haver inaugurat ahir". M'hi vaig posar a treballar com un boig. Va ser Edigsa. Espinàs canta Brassens va ser un dels primers discos. Però, com sovint passa en aquest país, no va quedar clar que entràvem en un mercat. I Edigsa només feia dos discos a l'any. A mi, que era tan inquiet i que tocava de peus a terra, allò em quedava curt.

I va crear Concèntric?

No sé com, per atzar, vaig tenir la sort de conèixer un negre de Mallorca que parlava català, Guillem d'Efak. Allò era una novetat i rere seu vaig fundar Concèntric. Automàticament vam començar a treure vuit discos cada mes, cosa que va fer que Edigsa, que jo havia abandonat, també s'espavilés.

I la Cova del Drac?

La vam crear per fer com un cabaret literari. Econòmicament, ni això ni res no va tenir importància, però tot sumava.

Quines cançons són les seves preferides

Jo sóc un carrincló: m'agrada la cançó francesa. I en clàssica, sóc bastant fanàtic de tot el barroc i, en especial, de Bach. De la cançó catalana, no ho podria dir. Ho feia més com a servei al país.

També va fundar la llibreria Ona.

Sí. La vam obrir a la Gran Via, al local on hi havia hagut les galeries del Faianç Català i on hi havia la gent de pas que anava a la Banca Catalana, que era allí. Ho vaig posar en marxa i després me'n vaig retirar.

Però de tot això no en vivia. Vostè va viure dels Mobles Maldà?

El negoci el vaig fundar amb els diners que havia fet en una botigueta del carrer d'Avinyó. Aleshores predominava el que jo en dic estil remordimiento español, mobles amb caps d'animals esculpits i coses així, o falses imitacions d'estils anglesos. I jo volia mobles moderns. Però, com que no en trobava, vaig fer la botiga i la fàbrica. Ara no és un negoci fàcil, i com que he fet tantes coses, doncs no he cuidat gaire el negoci.