• Imprimir

La culpa és dels pares...

Bernat Dedéu

Se'ns acumulen les crisis (econòmica, de valors, educativa...) mentre intentem farcir l'habitual perplexitat nostrada d'un tsunami de discursos exculpadors amb un trist denominador comú; la crisi sempre és externa a nosaltres en termes causals, és l'obra exclusiva d'uns senyors encorbatats que ara per fi s'enfanguen recollint caixes de l'oficina, d'uns mestres sense autoritat que no posen límits a la grolleria dels nens, d'una administració incompetentment poc previsora...

La crisi mai no és subjectiva, ni ens taca, perquè es dilueix en el mar de la responsabilitat col·lectiva com el sucre a l'ocre del cafè. Una hipocresia que resulta especialment significativa en el problema de l'educació; maleïm els polítics quan encasten la quitxalla en barracons inhòspits, els consellers taüls que no responen a problemes massa atàvics, i -per si amb això no n'hi hagués prou- disparem el tret cap al jugador més feble del partit; l'infant o l'adolescent que no sobrepassa els llistons ideats pels buròcrates d'Europa. Però, sense negligir qüestions com les que cito, el veritable problema de l'educació és de contingut i responsabilitat social. Si a penes tenim (els adults!) una noció del que és la ciutadania, els drets humans, la relació de la nostra cultura amb la religió o la sexualitat, com volem que els nens arribin a tenir idea de les equacions de segon grau o la història medieval? Quants pares revisen el contingut dels llibres de text que s'empassen els seus fills per assegurar-ne la correcció? Si jo tingués 15 anys, creguin-me, m'estaria pixant de riure veient com adults suposadament superiors m'expulsen de l'ensenyament amb aquesta manifesta inoperància que, al límit, acostuma a acabar amb els nens a les mans dels psicòlegs. Sort que els infants, ben llestos, saben que tota la culpa és dels pares... bernatdedeu@gmail.com