• Imprimir

Virtuts pansides

Oriol Junqueras

En la confusa primera meitat del segle XX, Wittgenstein constatava que: "El llenguatge és un veritable laberint. Segons d'on véns, et saps orientar; però, sovint, si arribes a aquest mateix indret per un altre camí, ja no et retrobes mai més...". I, probablement, l'actual perplexitat de la societat catalana deriva de la manifesta incapacitat, que hem demostrat durant les darreres dècades, a l'hora de compartir un ventall de referents intel·lectuals, de seguir una trajectòria política col·lectiva i fer servir un vocabulari més o menys consensuat. La multiplicitat dels nostres orígens emocionals i ideològics hauria de ser extremadament enriquidora, però la manca d'un clar projecte de futur ens impedeix avançar en cap direcció concreta.

Els nostres enemics són poderosos. De ben segur que Sèneca ens en felicitaria, atès que sabia que "sense uns adversaris adequats, les nostres virtuts es panseixen". I, certament, després de diversos segles d'experiència, l'Estat espanyol ha après a fer-nos por, a alimentar la nostra vanitat i a satisfer els nostres petits afanys de lucre... en dosis que cada vegada li resulten més barates. Tal com Newton va formular matemàticament, qualsevol cos en repòs o en moviment tendirà a mantenir-se en aquest estat, si no hi intervé cap altra força. I, sens dubte, les inèrcies psicològiques i sociològiques no en són pas una excepció. Ans al contrari.

En aquest sentit, hauríem de tenir ben present que Stefan Zweig ja ens va advertir que "la mesura més segura de qualsevol força és la resistència que ha de vèncer"; i el mateix Wittgenstein va reblar el clau de la nostra pròpia responsabilitat, en assegurar que tan sols serà revolucionari "qui pugui revolucionar-se ell mateix".