• Imprimir

La cultura de l'esforç

Jordi Sedó / Sociolingüista i docent / jsedo@xtec.cat

DANIEL BOADA

E l curs passat van desaparèixer de les actes d'avaluació de primària els eufemismes progressa adequadament (PA) i necessita millorar (NM), d'escassa eficàcia des del punt de vista de l'avaluació. Segons el conseller, va ser per fomentar l'esforç entre l'alumnat. Personalment, celebro aquesta decisió, entre altres coses, perquè les notes s'adiuen més amb un dels objectius que ha de tenir l'avaluació, que és el d'informar. I, a més, poder aspirar a un excel·lent esperona més que no pas el magre zenit d'un PA, però no ens enganyem: les mesures han de ser molt més dràstiques si volem fomentar la cultura de l'esforç.

EN PRIMER LLOC, CAL EXIGIR als nens una mica d'esperit de sacrifici. Ja n'hi ha prou de dir que, de temps per patir, ja en tindran quan siguin grans! La idea és molt bonica, però va en contra d'ells mateixos. Perquè també cal aprendre a patir. I se n'ha d'aprendre de petit. En la mesura justa, però sí: patir una mica. Si no, després, quan toca patir de veritat, no s'hi està preparat. També hauríem de replantejar-nos l'excessiu culte a la motivació. Benvolgut lector, a vostè el motiva gaire anar a treballar cada dia? Però hi va, oi? Doncs això també s'ha d'aprendre de petit...! La vida és així i no com ens agradaria que fos. Un docent ha de procurar que la seva classe sigui amena i ha d'adaptar-la a les característiques dels nens, però mentalitzem-nos d'una vegada que és bo que els nens facin determinades coses simplement perquè toca. Sense cap més motivació. I que si no responen, han d'atenir-se a les conseqüències.

I AQUEST ÉS UN ALTRE ASPECTE del problema: quines conseqüències. Hi ha docents que pensen que cada cop que suspenen un alumne li fan un greuge. El nen necessita -literalment, necessita- que l'informin del seu progrés. I que ho facin, a més, amb veracitat i amb tota l'objectivitat possible. Si s'aprova un nen que no ha treballat prou o que, havent treballat, no ha arribat al nivell exigit, se li dóna un missatge edulcorat que l'inhibeix de generar els mecanismes necessaris per pal·liar la seva mancança. I el que no pot ser és que, perquè no pateixi, se l'enganyi any rere any, fent-li creure que tot va més o menys bé, perquè quan li arribi l'hora de la veritat, no se'n sabrà avenir. No. La responsabilitat del docent és d'informar l'alumne -i també els pares- de com van les coses exactament. I els pares -això, també- han d'acceptar les decisions del docent. I col·laborar-hi. Perquè, a vegades, és precisament el temor de la reacció dels pares allò que fa que certs mestres abaixin el nivell d'exigència a l'hora d'avaluar.

I, FINALMENT, CAL TENIR BEN entès que, a primària, un cop superades les competències bàsiques, si bé no és gaire greu que un nen no sàpiga els noms dels planetes o dels polígons regulars, en canvi és molt important que se'ls aprengui. Cal que aprengui coses i que les aprengui bé. No pas per allò que aprendrà, sinó perquè, durant el procés, anirà adquirint hàbits de tota mena. Hàbits que són imprescindibles i que necessitarà tota la vida. Després, si se li obliden, no hi fa res. L'important és el que ha hagut de fer per aprendre-les: segurament, escoltar a classe, preguntar el que no entén, fer un treball de grup i, per tant, posar-se d'acord amb els altres membres, buscar i compartir informació, fer un esquema, estudiar, renunciar a alguna estona de lleure, fer bona lletra el dia de l'examen, patir nervis per si el suspèn... És a dir, haurà hagut d'esforçar-se i, en definitiva, haurà hagut de fer un petit assaig general del que li espera quan sigui gran, que és del que es tracta.

I, FINALMENT, CALDRÀ TAMBÉ emparar el professorat i donar-li l'autoritat i els mitjans necessaris. Perquè fins ara, el professorat no ha fet més que aplicar, com ha pogut, les canviants normatives a què ha estat sotmès i suportar estoicament els embats d'una societat capriciosa i hedonista que malcria el seu jovent. Pensem-hi, ara que hi som a temps, amb un curs i una llei com qui diu per estrenar...!